by Vicent Torres | 20 - setembre - 2026 | Destacats, La bona taula, Productes, Productors
Per Vicent Torres
Fotos de Josep Perelló i Vicent Torres
És dissabte 1 d’agost, i l’embús de cotxes a la sortida de l’AP-7 per Ondara arriba fins a la marjal. La ràdio fa dies que parla de la voracitat dels incendis, teoritzant solucions i polemitzant sobre culpes. Per circumstàncies que ara no venen al cas, però que contarem d’ací a un parell de mesos, he quedat amb Hèctor Carrió a la seua finca dels Pouets. Fa temps que ajornava aquesta visita a la finca Tossut, sens dubte el projecte de recuperació agronòmica més singular de la Marina Alta, però finalment ha arribat el dia.
A poc a poc, Pedreguer també s’està convertint en un referent comarcal pel nombre de projectes vitivinícoles que ja hi ha i pels que ara mateix estan «en pista». Deixem arrere el nucli urbà i enfilem el Camí del Barranc de les Fonts. Quatre quilòmetres després ja som a 400 metres d’altitud. Malgrat la nuvolositat parcial del dia, les vistes són espectaculars, i el ventet ajuda a suportar la xafogor del dia.
La finca Tossut de Pedreguer, on Hèctor Carrió produeix oli i vi: «sens dubte el projecte de recuperació agronòmica més singular de la Marina Alta»
Ens trobem amb l’Hèctor i comencem el recorregut per les 5,4 hectàrees de finca, tant per les zones ja consolidades, en producció —vinya i oliveres—, com per les que encara estan en procés. Passegem per la Vinya del Bosc, a la cara nord, entre bancals recuperats que conserven intactes les estructures originals de pedra seca. Molta bellesa. I molta feina, feta i per fer.
L’amfitrió, entusiasmat, ens explica el camí recorregut fins ara i ens fa imaginar un futur que ja està prenent forma. S’hi combinen un coneixement mil·limètric del territori que xafa, el domini de les tècniques necessàries per a superar cada entrebanc —fruit de la seua trajectòria professional— i una sensibilitat innata pels detalls. Això ja ve de sèrie. El resultat és una explotació agrícola que busca l’excel·lència sense perdre el respecte per l’entorn, capaç de recuperar i dignificar un llegat agronòmic immens, massa sovint ignorat, heretat de les generacions precedents. Un mural dedicat als avantpassats familiars ens ho recorda. I està bé que així siga.
Passem per la font de la finca, que també en té. Visitem la part arquitectònica del conjunt i ens refugiem de la calor dins les instal·lacions del celler. L’espai és encara reduït, adequat a la producció actual, però ja deixa entreveure la mateixa obsessió per l’exquisidesa que hem vist fora. Dipòsits d’acer inoxidable adaptats a l’altura disponible conviuen amb un dipòsit cúbic de formigó, bótes de la prestigiosa toneleria francesa Nadalié i gerres de Moreno León —ara la gent les anomena àmfores, i gerres als pitxers. C’est la vie!—. I la joia de la corona: acabat d’arribar, encara nou de trinca, un fudre de mil litres magníficament manufacturat a Itàlia per Garbellotto, amb roure francés. Pura artesania al servei de la tècnica. Quan hi poses el cap dins i respires aquella noblesa aromàtica —sí, m’ho va fer fer— s’entenen moltes coses.
Una vegada coneguda la finca, el projecte i les instal·lacions, tocava demostrar que tota aquesta tipicitat també es pot embotellar. Al cap i a la fi, aquest és l’objectiu de tot plegat. Perquè la sostenibilitat també passa per la viabilitat econòmica, i això només s’aconsegueix oferint grans productes al mercat. Amb l’oli fa una dècada que ho demostra.
Ja coneixia l’anyada 2022 dels seus dos vins, presentada a la Fira de Jesús Pobre de 2025, però des d’aleshores no els havia tornat a trobar. Cal tindre en compte que parlem de produccions molt limitades, amb un posicionament acurat i allunyades dels grans circuits comercials. Tot i això, tastar un vi al mateix lloc on ha nascut sempre és un privilegi.
Obri un Vinya del Blanc 2024, monastrell amb una part de shiraz. Complex, floral, fresc, amb paisatge de matolls. Pura delícia. I la conversa flueix. És una de les grans bondats del vi: l’alegria que genera. Després pipetegem directament d’una bóta, d’on extrau una copa d’un blanc de trepadell i merseguera, encara inacabat però ja impressionant. Amb un rerefons d’hidrocarburs que de segur farà parlar molt. La conversa continua i acabem perdent la noció del temps. Estones que donen sentit a la vida. Mentrestant, Josep Perelló, fotògraf de la casa que s’ha afegit al tast, ho documenta amb la seua càmera. I, com que no n’hi ha dos sense tres, arriba també La Vinya del Bosc: giró amb un toc de shiraz. Brutal. Un vi de finca amb un estil ben propi, coherent amb l’anterior però ara més llaminer. Sí, amb el giró es poden fer meravelles. I Hèctor també ho ha demostrat.
Toca acomiadar-se. De camí al cotxe tastem uns grans de monastrell. Ja acumulen sucre i la verema és a tocar. La finca entrarà en unes setmanes d’activitat frenètica, en què se succeiran les campanyes de la vinya i de les oliveres. D’aquestes quasi no n’hem parlat. Ni tampoc de l’oli, un producte ja consolidat i de prestigi que enguany estrenarà almàssera pròpia dins la mateixa finca. Però això ja donaria per a un altre post, i tampoc no convé allargar-se tant.
Tornant a casa, l’autopista continua saturada en sentit sud. Ho observe des de fora. La cua de cotxes que s’incorpora a l’N-332 des del pont tallat del Tollinero —ja veurem quan l’arreglen— arriba fins al camí de l’Aloixat. I la ràdio continua parlant d’incendis. Aleshores recorde el que acabe de viure amb Hèctor al seu paradís particular, i no puc evitar pensar: tant de bo tinguérem el territori farcit de Tossuts! Res seria igual…
Imatges de la visita
Fotos de Josep Perelló
Fotos de Vicent Torres
by Vicent Torres | 4 - setembre - 2025 | Destacats, Llibres
De tant en tant, n’hi ha algun llibre que ens fa virar el rumb habitual, dient: això s’ha de contar! Paelles i arrossos valencians, d’Amadeo Faus i Alfred Martínez, és un d’aquests volums que mereixen atenció. Presentat a principis d’estiu, ja de primeres entra pels ulls: una edició acurada de NPQ Editores (Grup Editorial Sargantana), amb tapa dura, bon format, fotografies que desperten la fam i una maquetació tan clara que convida a embrutar la cuina.
«Si creus que ho saps tot sobre la paella,
aquest llibre et donarà una bona lliçó d’humilitat»
Però si el continent sedueix, el contingut no es queda enrere. Més que un simple receptari —complet, ben estructurat i farcit d’opcions d’arròs no tan conegudes— és també una guia pràctica, clara i precisa. Hi trobem consells útils per a tothom: des de qui encara no s’ha atrevit mai amb l’art dels arrossos fins a qui es pensa que ja el domina. Trucs i secrets que normalment només s’aprenen després de molts ensurts i uns quants fracassos.
Amadeo i Alfred van al gra i posen el dit en detalls sovint oblidats: les preparacions bàsiques, la manera precisa de mesurar el líquid o la importància de mantindre la paella ben anivellada. Tot explicat amb passió i rigor, combinant el respecte per la tradició amb la voluntat d’innovar, sense caure en polèmiques estèrils.
Sí, hi trobaràs la paella valenciana de manual. Però també un ampli repertori d’arrossos —secs, melosos, de forn— i fins i tot fideuades que amplien el repertori domèstic amb productes de temporada i de proximitat. Propostes senzilles, ben explicades i amb garanties d’èxit.
En definitiva, si creus que ho saps tot sobre la paella, aquest llibre et donarà una bona lliçó d’humilitat… en versió tapa dura i amb fotos irresistibles. Perquè, al cap i a la fi, a l’arròs —com a la vida— sempre hi ha marge de millora.
COMPRAR LLIBRE
Edició en valencià i en castellà
by Vicent Torres | 15 - març - 2024 | Destacats, Productes
Desapercebuda entre altres -com les protestes agrícoles, p. ex.- acaba de ser notícia la ruptura de negociacions entre les grans torroneres de la Indicació Geogràfica Protegida (IGP) i el sindicat majoritari del camp. Tot per no voler pagarl’ametlla a un preu que cobrisca les seues despeses de producció. Fins ací, res nou! Malauradament…
Aclarirem primer que una IGP, i també una DOP (Denominació d’Origen Protegida), són qui certifiquen l’origen d’un producte agroalimentari, sotmés voluntàriament a determinades normes preestablertes. I dit això, la vertadera notícia és d’octubre passat: quan es va eliminar l’exigència de què totes les ametles emprades pels torrons acollits a les IGP Jijona i Alicante havien de procedir necessàriament de bancals del País Valencià.
les ametles podran haver-se dut
d’una explotació extensiva de Califòrnia,
i la mel de la Xina
Tant les DOP com les IGP, dirigides pels seus Consells Reguladors, són figures europees de protecció. Però mentre que les DOP exigeixen fer tot el procés productiu dins de la zona geogràfica emparada, les IGP permeten excloure alguna fase. Per tant, qui no coneixia la diferència entre ambdues, ja disposa del torró referit com a magnífic exemple d’IGP: estarà fet i envasat a una fàbrica radicada obligatòriament al terme de Xixona, però les ametles (més de la meitat del producte) podran haver-se dut d’una explotació extensiva de Califòrnia, i la mel de la Xina… -Un vertader producte tradicional de proximitat, del qual presumir a la «terreta», i sense gens de vergonya!-
Ja sabem que en el cas que ens ocupa, òbviament el terme de Xixona no podria produir prou ametla per a cobrir tota la demanda, i per tant és normal que s’optés per la figura de la IGP, ampliant el territori de producció a la resta del País. El problema ve quan les grans empreses del ram, que són qui solen controlar els Consells Reguladors, fan de l’excepció norma, pervertint aquests principis a la seua conveniència. Fins ara, escollir qualsevol torró etiquetat amb els segells de qualitat (Jijona/Alicante), defugint dels genèrics (blando/duro), era garantia d’optar per un producte millor, amb una autenticitat plena, on poder trobar les virtuts de l’origen i tradició que tanta fama li han donat. Però també una aposta decidida, per la que no importava pagar algun euro de més, pensant que d’alguna manera afavoríem l’economia dels nostres pobles d’interior, els de conreu de secà, tan necessaris i necessitats d’ajut des de la resta de territori més agraciat.
Si parlàrem de vi, l’expressió «viticultura heroica» es fa servir per a cultius especialment difícils: en altitud, de pendents pronunciats i amb bancals menuts, que no permeten la mecanització. S’obté així, i qui el consumeix té assumit que ho ha de pagar, un producte especial que a més a més transmet els valors d’un paisatge determinat. I just aqueixa mateixa heroïcitat anònima, és la que ompli les nostres comarques d’interior, protagonistes d’una despoblació galopant. Persones que fixen població, criant als fills en pobles menuts, tot i el gran desavantatge personal i econòmic que això suposa. O per posar un altre exemple: llauradors que decideixen mantenir viu el paisatge agronòmic heretat, malgrat el poc -o res- que els reporta. Un esforç que assumeixen íntegre i de manera generosa, sense que ningú li’ls el valore ni agraïsca. Sí que sabem, però, gaudir de l’harmonia estètica visual que generen i de la seua col·laboració en el manteniment de la biodiversitat. I també, de la tasca especialment positiva enfront dels incendis i la desertització que ens acaça. Però res més! Qui s’haja salvat de la Xilel·la, ja té ametles per menjar a casa, tret que les venga per davall del seu cost…
I amb això, caldria preguntar-nos: com s’ho faran a partir d’ara, per diferenciar-se, els també heroiques empreses menudes i obradors familiars xixonencs que actuen amb honestedat, i decidisquen continuar fent servir ametles de proximitat? Com podrà distingir-ho qui vulga continuar apostant per un torró de qualitat i amb valors afegits? En temps dels eufemismes, com el que vivim, el nom ja fa temps que no fa la cosa, però l’entorn aconsegueix fer-nos creure que sí. I front això, sols ens queda l’opció d’anar aprenent a consumir, i prendre consciència del que significa cada decisió de compra. A tots els nivells!
De nou vindrà Nadal i els anuncis ens tornaran a intentar convéncer de què comprem determinat torró, segurament mostrant-nos valors superficials i sentimentaloides, que en realitat són una disfressa de la seua hipocresia immensa.
Despertem-nos, i no continuem caient sempre al mateix parany!
És el llop qui vigila les ovelles, però ho acceptem de manera massa servil…
.
