- Segona entrega de la sèrie de set articles on Vicent Torres analitza, mitjançant una vintena d’entrevistes anònimes, l’evolució, consolidació i reptes pendents del sector vinícola a La Marina Alta
SÈRIE: UNA DÈCADA DE VI A LA MARINA ALTA (2017-2026). De la renaixença a la consolidació?
Capítol 1
Deixem l’N-332 al terme de Pedreguer i agafem el camí del Pou de la Pica fins a arribar a l’espai Mont Roig, on trobem José Antonio Dólera treballant la seua vinya. Fa deu anys, ningú hauria imaginat que ací tornaria a haver-n’hi, però estem envoltats d’una plantació de Chardonnay entre marges de pedra seca. I no són els únics bancals recuperats: n’hi ha exemples, actuals i passats, per tota la comarca. Projectes! Molts projectes. Ja en parlarem, però tampoc tot és tan positiu.
Just la pèrdua progressiva de superfície de conreu ha estat la preocupació més repetida per les persones entrevistades. Però el contrast amb la quantitat de projectes nous fa mal.
La versió més amarga la van dir els mateixos protagonistes: “cal intentar augmentar el valor del raïm, perquè la gent no arranque i abandone”. Perquè, per molts projectes que hagen nascut aquesta dècada, la tendència de fons continua sent la mateixa: l’abandonament de conreus i bancals.
Teníem interés a saber les dades de l’administració sobre aquesta problemàtica, però no les vam poder obtenir. Vam ser víctimes, també nosaltres, de la burocràcia que tantes persones entrevistades denuncien com un dels seus principals mals. “Impera una enorme burocràcia, acompanyada de falta de coneixement local i amb gran desinterés institucional”, ens deia una. Vam anar a l’Oficina Comarcal Agrària, a Pego, a demanar dades sobre la superfície de conreu oficialment abandonada durant la darrera dècada (de vinya, si podia ser), i ni ens van voler atendre. Només necessitàvem que ens indicaren alguna estadística o publicació on mirar-ho. Suposem que un problema tan generalitzat l’hauran de tindre monitorat. I tampoc parlem d’un secret d’Estat: tancar els ulls, o no ser transparents, suposem que no és la millor ajuda.
Però, en lloc de la persona responsable, va eixir un administratiu amb una fotocòpia perquè l’omplírem, alhora que ens deia: “Digues per escrit qui eres, què vols exactament i per a què. Ho enviarem a Alacant perquè decidisquen, des dels serveis territorials, què t’envien”. Òbviament, vam desistir.
Sent així, i encara que suposem que la situació actual serà pitjor, a tall d’exemple direm que el D*na Fòrum posà damunt la taula el 2019 que el 33% del sòl de Dénia era agrari, i més del 55% d’aquest sòl agrari ja estava abandonat, amb només 152 agricultors censats (0,93% de la població activa). La mateixa publicació ho titulava com «Paisatge en declivi, paisatge vital». I just aquesta dualitat —recuperació puntual i pèrdua general— és probablement la imatge més fidel del que ha passat en aquests deu anys: recuperem illes, mentre bona part de la resta continua perdent-se.
“Sobren terres, però falten braços” ens van apuntar en una de les entrevistes, fent-nos notar que aquests abandonaments en bona part són provocats també per la falta de mà d’obra. Manca relleu generacional, com en tot el sector primari –i en altres sectors també!- i molts opten per feines que se suposa que són més atractives -o fàcils-. “Les inversions en formigó són més rendibles, i alhora desincentiven a qui es dedica a altres coses”, sentenciava un altre dels entrevistats.
Tot i això, no tot és tan dolent. “Gràcies a la cooperativa es manté el terme conreat”, ens deien a Xaló. I segurament serà veritat. Però no tots els pobles en tenen una tan potent, ni les xifres són per a tirar coets.
L’American Association of Wine Economists (AAWE) ha publicat recentment una classificació que compara el valor afegit net de l’explotació per hectàrea de vinya en regions productores europees, a partir de dades agràries de 2024. Els resultats per al nostre cas són demolidors: mentre Champagne-Ardenne encapçala la classificació amb 60.030 €/ha, Galícia arriba als 18.742 €/ha. I el País Valencià? Tanca la classificació amb 684 €/ha. Uns 57 € per fanecada! Sabem que són xifres generals, que no descriuen la rendibilitat particular de cada explotació, ni el preu que rep exactament qui ven el raïm, però sí que apunten a una dificultat estructural clara: generar prou valor amb la terra per a mantindre-la conreada. La dada parla per si sola.
I clar! Així és fàcil caure en altres opcions. El mateix sòl que alguns recuperen per a vinya, per a altres té un valor molt més alt si es transforma, o directament s’edifica. Diverses persones entrevistades han assenyalat la pressió urbanística o la instal·lació de plantes fotovoltaiques sobre bancals com una amenaça, no hipotètica sinó ja visible en punts del paisatge actual de la comarca.
Quan pensem en paisatges mediterranis idíl·lics, la imaginació ens du a la Toscana o, més a prop nostre, a la Vall dels Alforins. La clau, per a nosaltres, és l’ordre dins del caos de l’orografia: un mosaic agroforestal de secà on la vinya ocupa els plans i els fons de vall, intercalada amb parcel·les de cereal i franges d’oliverar o ametler que guanyen presència a mesura que augmenta el pendent. El bosc de pi i matollar corona les serres circumdants, completant un paisatge vertebrat per edificis agraris històrics i estructures de pedra seca. A la Marina Alta, en canvi, la urbanització ha ocupat nombrosos vessants i carenes, mentre que alguns plans també han perdut part del seu caràcter agrari. A més, secà i regadiu conviuen de vegades en un mateix entorn. Però n’hi ha una part més negativa encara que va guanyant protagonisme: bancals abandonats, que en poc temps s’omplin de brutícia i males herbes. Mal per al paisatge, mal per a l’economia i mal per una societat que va perdent arrels i capacitat agrària a un ritme alarmant.
Recuperar la vinya, o qualsevol altre conreu adaptat al territori, és també recuperar bancals, marges de pedra seca i elements del paisatge agrari que poden afavorir la biodiversitat. I no és només una qüestió paisatgística o econòmica: en determinades condicions, mantindre una discontinuïtat de vegetació al voltant de les zones boscoses pot ajudar a limitar la propagació del foc i facilitar-ne l’extinció. Els grans incendis dels darrers anys ens recorden fins a quin punt és important mantindre el territori agrari actiu i ben gestionat.
“Hem descobert que realment estem en una zona de valor per a la vinya”, ens digué un elaborador, en preguntar-li per aquesta última dècada. Ara la qüestió és com fer per transmetre-ho al consumidor, i aconseguir que aquest augment de valor arribe també a qui produeix el raïm. Guanyaria ell, però també tota la societat.
Aleshores, si a la Marina Alta disposem d’uns vins amb identitat i vocació territorial, que a més a més ens ajuden a conservar i millorar l’entorn… Què esperem a conéixer-los?
La mirada del 2017
Hi havia desencant, sí, però també ganes. Es parlava d’un renaixement, com si estiguera a tocar. Es començava a posar sobre la taula, amb xifres i tot —Dénia n’és només un exemple—, allò que molts ja intuíem: que el paisatge es perdia més de pressa del que tornava. I amb tot, hi havia qui hi apostava, encara a contracorrent.
El 2015 s’havien cremat 1.700 ha en un gran incendi a la Vall d’Ebo i Pego; i el 2016, 800 ha en un altre gran incendi entre Xàbia i el Poble Nou de Benitatxell, que van tornar deixar al descobert la infraestructura dels marges antics de pedra seca. En una conferència a Pedreguer per la mateixa època, José Luís Pérez Verdú, un dels artífexs de la revolució del Priorat, entre altres qüestions interessants havia presentat aquests elements agronòmics com un element diferenciador i de valor per a elaborar vins de qualitat en cotes altes de la comarca. Sembla que Hèctor Carrió, de Tossut, prenia nota.
La realitat del 2026
Deu anys després, continuem igual, més o menys. Ha canviat, això sí, que aquell renaixement ara té noms: Mont Roig, les Freses, Coster d’En Sala, Curii, Tossut… Es pot anar a veure’ls. Però allò que es recupera no compensa el que es perd. Tossut, precisament, és un projecte de muntanya especialment interessant i encara en curs, al qual després de la visita, no ens vam poder resistir a dedicar-li un article a banda.
El que sí que ha canviat és el pes de les raons. Abans parlàvem de memòria, d’un paisatge que volíem apreciar com a nostre. Ara hi ha motius més urgents, que fa poc encara no calia invocar amb tanta força: l’economia d’un sòl que val més abandonat que conreat, l’administració que mira cap a un altre costat, i el paper del camp conreat com a barrera davant d’un perill que ja no és hipotètic. Just el 2022 teníem un incendi que batia rècords a la comarca, amb 12.150 ha cremades entre la Vall d’Ebo i els termes del voltant, amb un perímetre de vora 100 quilòmetres.
Però una part d’aqueix marge depén de nosaltres: cada vegada que escollim allò que és a prop —no només perquè siga just, sinó perquè sol ser millor—, estem decidint també quin paisatge volem que quede. No és un gest menor de suport: és, potser, l’única part on decidim nosaltres, com a consumidors.
Mentre escric açò, és temps de segar l’arròs. I els productors es queixen de la falta de transparència en la importació i etiquetatge de l’arròs, que dificulta al consumidor saber si és de proximitat o ve de l’altra punta del món. El d’ací és una mica més car, però gràcies a qui el fa podem gaudir d’aqueixos entorns naturals. És de pura lògica: si volem gaudir del jardí, haurem d’ajudar que el jardiner es guanye la vida. Aprenguem a llegir etiquetes.