- Una nova entrega, la cinquena, de la sèrie de set articles on Vicent Torres analitza, mitjançant una vintena d’entrevistes anònimes, l’evolució, consolidació i reptes pendents del sector vinícola a La Marina Alta
SÈRIE: UNA DÈCADA DE VI A LA MARINA ALTA (2017-2026). De la renaixença a la consolidació?
Capítol 4.
Ens desplacem fins Jesús Pobre, a Les Freses, a tocar del Parc Natural del Montgó. La verema de la moscatell ja ha imposat el seu ritme frenètic dins del celler. Però Mara Bañó havia quedat amb nosaltres, i allà ens la trobem, mentre s’endrecen i netegen el celler, després d’haver rebut les partides de raïm del dia. I així, encara amb la roba de feina, ens atén mentre programa la jornada següent amb l’encarregat del camp.
Hem volgut començar l’article dedicat a l’enoturisme amb Les Freses, per ser un dels cellers que encapçalen la diversitat de l’oferta en aquesta matèria a la Marina Alta. Al marge de les visites i els tasts de vins que se solen oferir com a proposta habitual a tot arreu, ací hi trobem un mercat de Nadal i altres activitats estacionals, un programa ben nodrit de música en directe, harmonies de formatges, esmorzars… Un bon exemple de com aprofitar el reclam del celler i el preciós escenari de vinya que l’envolta per a organitzar activitats ben diverses. Mara, artífex també de la Fira de Vins Singulars i de Poble, de Jesús Pobre, té experiència organitzant esdeveniments, i se li nota.
Perquè algú es desplace fins a un lloc cal que hi trobe algun atractiu, allò que en terminologia turística s’anomena un “recurs”. A la Marina Alta, els principals són el clima i les platges. També podria ser-ho el paisatge, però en capítols anteriors ja hem vist que no acabem d’aprofitar-lo. Entre els recursos culturals, la gastronomia és, de llarg, el que més interés desperta a la nostra comarca, i cada vegada més. A més, és un tipus de turisme que sol atraure visitants amb un poder adquisitiu més alt.
L’enoturisme es considera un subtipus d’aquest turisme gastronòmic, en què la motivació és visitar vinyes i cellers, fer tasts i consumir o comprar vi allà mateix on es produeix. Una activitat que fins fa no res era una raresa de pocs, però que ja la reclama un públic més generalista.
Quan es fa bé, el celler ja no ven només botelles. Ven també l’experiència de conéixer d’on prové aquell vi, qui el fa i com. I això té conseqüències: entren diners que no depenen directament de la collita, però també es guanyen clients. Qui ha estat al celler, ha conegut les persones que hi ha darrere de l’etiqueta, i ha tastat el vi allà mateix, molt probablement el tornarà a comprar. Encara més, potser encara farà una cosa més valuosa: parlar-ne i recomanar-lo. Segurament, cap anunci rendeix tant.
Per al territori, és una raó més per a mantindre vinya i bancals. I per a una comarca tan lligada al sol i platja, una manera de tindre alguna cosa més a oferir quan s’acaba l’estiu. Fins i tot pot ser una alternativa per a aquell estiuejant de fora que, quan plou o està ennuvolat, acaba petant el centre comercial.
Però l’enoturisme no és només cosa de cada celler. En molts territoris, els productors s’han agrupat per a donar-se a conéixer i atraure visitants. Hi ha rutes enoturístiques impulsades per les mateixes zones productores o per les denominacions d’origen, i xarxes associatives com ACEVIN, que agrupa les ciutats del vi i impulsa, amb el Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme, les “Rutas del Vino de España”. A la comarca, a més de la ruta del vi de la DO Vinos de Alicante, hi ha una iniciativa transversal ben interessant: el Passaport de Bodegues de la Marina Alta, impulsat pel Grup Melic (amb Melicatesen, la botiga de Dénia especialitzada en vins i productes agroalimentaris de la comarca), que premia les visites a cellers i establiments relacionats. La mateixa empresa ha organitzat també cinc edicions de «Vino y Música», implicant sis cellers en el seu programa. Dues iniciatives, un mateix impulsor: quan la unió entre cellers arriba, sol vindre de fora d’ells mateixos.
Si mirem què ofereix cadascú, hi ha cellers que han anat molt més enllà de la visita i el tast. Montesanco, originària de Requena, on manté quasi tota la producció, ha concentrat a Teulada la seua oferta enoturística. Va obrir el 2023 a l’Abiar de Dalt, aprofitant el potencial de la finca i el casalot amb riuraus que fou del senyoret de l’Emília. I allà ofereix visites amb tast i àpat, en distintes modalitats, serveis de restauració i tot un calendari d’esdeveniments en què el flamenc té un lloc fix: una elecció que diu més del públic al qual s’adreça que del territori on es fa. De Les Freses i la seua oferta, també ben variada, ja hem parlat.
N’hi ha d’altres que també s’ho fan molt bé, cadascun a la seua manera, però no tots han arribat igual de lluny, i potser el resultat més cridaner siguen les xifres. Hem revisat la presència a la xarxa dels 25 cellers que, a l’octubre de 2026, semblen estar en actiu o en procés d’engegar-se a la comarca. El resultat és prou revelador: 17 (68%) tenen webs actius, però només 10 hi expliquen quines opcions enoturístiques ofereixen. També ens ha cridat l’atenció la poca presència del valencià: només 6 webs del total ofereixen aquesta versió. I encara més: només un celler anuncia expressament la possibilitat de fer la visita en valencià, Bodega Xaló.
El cas ja explicat de Montesanco podria ser un bon exemple de com el potencial enoturístic de la Marina pot arribar a deslligar les visites del centre de producció principal. Però hi ha casos encara més clars: Coster d’En Sala no elabora a la finca que proposa visitar i converteix la recuperació del paisatge en l’argument del seu relat. Trenza són dos germans danesos que no fa massa van obrir un celler i sala de tasts en un riurau de Benissa. Encara no tenen cap anyada de vins locals, i el que proposen tastar o vendre a la visita no té relació amb els vins de la Marina Alta ni amb altres zones vinícoles valencianes. Del territori, només el riurau. Es nota que saben muntar una experiència -fins i tot et regalen una copa Riedel-, però res d’això depén d’ací. Podria passar igualment en qualsevol altra comarca del món, i és justament el que pensem que l’enoturisme hauria d’evitar. Primer el vi i després l’enoturisme, no a l’inrevés. Encara que, com veieu, hi ha qui ho té tan clar que obri inclús sense tindre vi fet a l’espai que mostra.
Un dels entrevistats ens deia: “Caldria implantar la figura del vinyeró, afavorint burocràticament els elaboradors més menuts i incipients”. Però, què significa exactament això? A França el vigneron és un viticultor independent. I a Catalunya, «Catalunya Vinyeró» és una marca col·lectiva de la DO Catalunya: només una distinció d’etiquetatge, no un alleujament burocràtic; ans al contrari, cal demostrar-la amb traçabilitat i una auditoria anual. Si ho assimilem a la Marina Alta, segurament tots els viticultors elaboradors ho són i suporten la mateixa càrrega burocràtica, independentment del volum. Però el sentit que sembla buscar aquesta proclama és un altre: més aviat, una normativa més laxa per a qui comercialitze només de manera directa, sense intermediaris.
Buscant un paral·lelisme que sí que puga servir, a Canàries ja tenen una fórmula pròpia: els guachinches o bochinches, que donen cobertura legal a una forma de venda directa del vi dels xicotets productors. El Decret 83/2013, d’1 d’agost, els regula com a establiments temporals de venda de vi de collita pròpia. Hi ha condicions: el vi ha de procedir de vinyes pròpies o explotades per qui porta el negoci; només es pot servir aquest vi i aigua, acompanyats d’un màxim de tres plats; el local ha d’estar vinculat a l’habitatge, el celler o una altra construcció agrària de la propietat, i només pot obrir mentre dure el vi elaborat allà o durant un màxim de quatre mesos l’any. A canvi, el productor té una cobertura legal i un tràmit relativament senzill per a obrir una via complementària de negoci i vendre directament el seu vi.
Al D*na Fòrum de 2019 ja hi havia qui apuntava que el turisme podia ajudar a mantindre l’activitat agrària: «Es pot viure de l’agricultura, però caldria recuperar la passió i combinar-ho amb altres sectors, potser el turisme» (Ovidi Mas, productor de pansa, Llíber). Set anys després, cal preguntar-se si aquella combinació ha arribat a quallar o si només continua sent, sobretot, una bona intenció.
En la DAFO, aprofitar l’afluència turística apareix com la segona oportunitat més esmentada. I els projectes de valor afegit i d’enoturisme singular ja es consideren una fortalesa. “S’està treballant molt l’enoturisme, però gens la gestió territorial, i menys des d’un punt de vista comarcal” ens deia un dels testimonis.
Però també hi ha motius per a la preocupació. Alguns entrevistats alerten que el turisme que arriba és «cada vegada de menys qualitat» i que falta una política conjunta, supramunicipal, per a ordenar-lo i gestionar el territori. Una de les respostes és especialment contundent: “Hi ha una política encarada al turisme fàcil, sense cap interés territorial real, també generada pel desinterés institucional”. I no li falta raó: ja hem vist també exemples de certa folklorització innecessària. Aquesta crítica no és nova: el Fòrum de 2019 esmentat ja apuntava en la mateixa direcció des d’un altre sector experiencial: «Cal adaptar el turista a l’experiència, no l’experiència al gust del turista» (Gabriel Quesada, tècnic de turisme, Vinaròs).
La mirada del 2017
L’enoturisme era aleshores, i com a molt, una activitat molt puntual i minoritària. Alguns cellers i cooperatives feien visites o tasts, però no es podia parlar pròpiament d’una oferta enoturística comarcal.
Dos anys després, el 2019 ja estava en marxa “Tasting Life”, el pla director aprovat per Dénia Ciutat Creativa de la Gastronomia, i impulsat des de la ciutat i la xarxa de municipis de la comarca, amb l’objectiu explícit de “reconstruir el sistema agroalimentari de la Marina Alta amb el turisme com a motor i la sostenibilitat com a base”.
La realitat del 2026
D’aquell pla director n’han acabat eixint diverses iniciatives, amb trajectòries ben diferents: el D*na i dues més, de les quals parlarem en l’article següent, El Garrofer i Bancalet.
Quan vam preguntar als responsables de cellers quin pes tenia l’enoturisme en el seu negoci, les respostes van anar des de qui pràcticament no en trau res fins a qui li atribueix un 30% de l’activitat. Per tant, per a alguns ja és una part important del negoci; per a altres continua sent un complement, i n’hi ha que encara ni el compten.
En conjunt, l’enoturisme ha deixat de ser una raresa i comença a tindre pes, encara que no en tots els cellers. La qüestió és què passarà ara que sembla que arranca de debò. Perquè també pot acabar convertit en una altra manera de vendre la Marina Alta com un decorat, sense que el territori ni els qui el treballen en traguen massa profit.
Estem creant enoturisme a partir del vi que tenim, o estem creant experiències turístiques que utilitzen el vi com a excusa?
Ja no es tracta de discutir si val la pena, sinó de veure quin enoturisme volem: un que ajude a mantindre el vi, la vinya i la gent que hi ha darrere, o un que simplement aprofite el nom i el paisatge per pescar entre els nombrosos visitants que ja tenim.


