Un vi natural de terra i paisatge

Un vi natural de terra i paisatge

Diània Blanc, Viognier 100% natural, sec, sense sulfits afegits. De la microbodega Cup de la Muntanya, a Planes, El Comtat: la comarca que comença quan creues la vall de la Gallinera direcció Alcoi, a cavall entre la mar i l’interior. Procedeix de bancals recuperats de vinyes velles.

De color daurat brillant, que s’intensifica amb el pas del temps. En nas apareixen notes de fruita de pinyol —préssec i albercoc— juntament amb matisos especiats del torrat. En boca és sec, amb l’acidesa justa, una cremositat de la fusta ben integrada i un final llarg i elegant. La criança es realitza durant 3 mesos en bótes de roure francès i americà, després d’una fermentació en acer inoxidable i 48 hores de maceració en pellofes i lies. S’embotella sense filtrar, en edició limitada de 900 botelles.

Un vi de terra, de paisatge, d’amistat i d’arrelament a un territori per redescobrir i recuperar.

Carrer del Vi, Planes (Alacant) · +34 606 12 03 23 · cupdelamuntanya.es

Enoturisme: una oportunitat menystinguda, o quasi

Enoturisme: una oportunitat menystinguda, o quasi

Per VICENT TORRES.
  • Una nova entrega, la cinquena, de la sèrie de set articles on Vicent Torres analitza, mitjançant una vintena d’entrevistes anònimes, l’evolució, consolidació i reptes pendents del sector vinícola a La Marina Alta

SÈRIE: UNA DÈCADA DE VI A LA MARINA ALTA (2017-2026). De la renaixença a la consolidació?

Capítol 4.

Ens desplacem fins Jesús Pobre, a Les Freses, a tocar del Parc Natural del Montgó. La verema de la moscatell ja ha imposat el seu ritme frenètic dins del celler. Però Mara Bañó havia quedat amb nosaltres, i allà ens la trobem, mentre s’endrecen i netegen el celler, després d’haver rebut les partides de raïm del dia. I així, encara amb la roba de feina, ens atén mentre programa la jornada següent amb l’encarregat del camp.

Enoturisme: una oportunitat menystinguda, o quasi

Hem volgut començar l’article dedicat a l’enoturisme amb Les Freses, per ser un dels cellers que encapçalen la diversitat de l’oferta en aquesta matèria a la Marina Alta. Al marge de les visites i els tasts de vins que se solen oferir com a proposta habitual a tot arreu, ací hi trobem un mercat de Nadal i altres activitats estacionals, un programa ben nodrit de música en directe, harmonies de formatges, esmorzars… Un bon exemple de com aprofitar el reclam del celler i el preciós escenari de vinya que l’envolta per a organitzar activitats ben diverses. Mara, artífex també de la Fira de Vins Singulars i de Poble, de Jesús Pobre, té experiència organitzant esdeveniments, i se li nota.

Perquè algú es desplace fins a un lloc cal que hi trobe algun atractiu, allò que en terminologia turística s’anomena un “recurs”. A la Marina Alta, els principals són el clima i les platges. També podria ser-ho el paisatge, però en capítols anteriors ja hem vist que no acabem d’aprofitar-lo. Entre els recursos culturals, la gastronomia és, de llarg, el que més interés desperta a la nostra comarca, i cada vegada més. A més, és un tipus de turisme que sol atraure visitants amb un poder adquisitiu més alt.

L’enoturisme es considera un subtipus d’aquest turisme gastronòmic, en què la motivació és visitar vinyes i cellers, fer tasts i consumir o comprar vi allà mateix on es produeix. Una activitat que fins fa no res era una raresa de pocs, però que ja la reclama un públic més generalista.

Quan es fa bé, el celler ja no ven només botelles. Ven també l’experiència de conéixer d’on prové aquell vi, qui el fa i com. I això té conseqüències: entren diners que no depenen directament de la collita, però també es guanyen clients. Qui ha estat al celler, ha conegut les persones que hi ha darrere de l’etiqueta, i ha tastat el vi allà mateix, molt probablement el tornarà a comprar. Encara més, potser encara farà una cosa més valuosa: parlar-ne i recomanar-lo. Segurament, cap anunci rendeix tant.

Per al territori, és una raó més per a mantindre vinya i bancals. I per a una comarca tan lligada al sol i platja, una manera de tindre alguna cosa més a oferir quan s’acaba l’estiu. Fins i tot pot ser una alternativa per a aquell estiuejant de fora que, quan plou o està ennuvolat, acaba petant el centre comercial.

Però l’enoturisme no és només cosa de cada celler. En molts territoris, els productors s’han agrupat per a donar-se a conéixer i atraure visitants. Hi ha rutes enoturístiques impulsades per les mateixes zones productores o per les denominacions d’origen, i xarxes associatives com ACEVIN, que agrupa les ciutats del vi i impulsa, amb el Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme, les “Rutas del Vino de España”. A la comarca, a més de la ruta del vi de la DO Vinos de Alicante, hi ha una iniciativa transversal ben interessant: el Passaport de Bodegues de la Marina Alta, impulsat pel Grup Melic (amb Melicatesen, la botiga de Dénia especialitzada en vins i productes agroalimentaris de la comarca), que premia les visites a cellers i establiments relacionats. La mateixa empresa ha organitzat també cinc edicions de «Vino y Música», implicant sis cellers en el seu programa. Dues iniciatives, un mateix impulsor: quan la unió entre cellers arriba, sol vindre de fora d’ells mateixos.

Si mirem què ofereix cadascú, hi ha cellers que han anat molt més enllà de la visita i el tast. Montesanco, originària de Requena, on manté quasi tota la producció, ha concentrat a Teulada la seua oferta enoturística. Va obrir el 2023 a l’Abiar de Dalt, aprofitant el potencial de la finca i el casalot amb riuraus que fou del senyoret de l’Emília. I allà ofereix visites amb tast i àpat, en distintes modalitats, serveis de restauració i tot un calendari d’esdeveniments en què el flamenc té un lloc fix: una elecció que diu més del públic al qual s’adreça que del territori on es fa. De Les Freses i la seua oferta, també ben variada, ja hem parlat.

N’hi ha d’altres que també s’ho fan molt bé, cadascun a la seua manera, però no tots han arribat igual de lluny, i potser el resultat més cridaner siguen les xifres. Hem revisat la presència a la xarxa dels 25 cellers que, a l’octubre de 2026, semblen estar en actiu o en procés d’engegar-se a la comarca. El resultat és prou revelador: 17 (68%) tenen webs actius, però només 10 hi expliquen quines opcions enoturístiques ofereixen. També ens ha cridat l’atenció la poca presència del valencià: només 6 webs del total ofereixen aquesta versió. I encara més: només un celler anuncia expressament la possibilitat de fer la visita en valencià, Bodega Xaló.

El cas ja explicat de Montesanco podria ser un bon exemple de com el potencial enoturístic de la Marina pot arribar a deslligar les visites del centre de producció principal. Però hi ha casos encara més clars: Coster d’En Sala no elabora a la finca que proposa visitar i converteix la recuperació del paisatge en l’argument del seu relat. Trenza són dos germans danesos que no fa massa van obrir un celler i sala de tasts en un riurau de Benissa. Encara no tenen cap anyada de vins locals, i el que proposen tastar o vendre a la visita no té relació amb els vins de la Marina Alta ni amb altres zones vinícoles valencianes. Del territori, només el riurau. Es nota que saben muntar una experiència -fins i tot et regalen una copa Riedel-, però res d’això depén d’ací. Podria passar igualment en qualsevol altra comarca del món, i és justament el que pensem que l’enoturisme hauria d’evitar. Primer el vi i després l’enoturisme, no a l’inrevés. Encara que, com veieu, hi ha qui ho té tan clar que obri inclús sense tindre vi fet a l’espai que mostra.

Un dels entrevistats ens deia: “Caldria implantar la figura del vinyeró, afavorint burocràticament els elaboradors més menuts i incipients”. Però, què significa exactament això? A França el vigneron és un viticultor independent. I a Catalunya, «Catalunya Vinyeró» és una marca col·lectiva de la DO Catalunya: només una distinció d’etiquetatge, no un alleujament burocràtic; ans al contrari, cal demostrar-la amb traçabilitat i una auditoria anual. Si ho assimilem a la Marina Alta, segurament tots els viticultors elaboradors ho són i suporten la mateixa càrrega burocràtica, independentment del volum. Però el sentit que sembla buscar aquesta proclama és un altre: més aviat, una normativa més laxa per a qui comercialitze només de manera directa, sense intermediaris.

Buscant un paral·lelisme que sí que puga servir, a Canàries ja tenen una fórmula pròpia: els guachinches o bochinches, que donen cobertura legal a una forma de venda directa del vi dels xicotets productors. El Decret 83/2013, d’1 d’agost, els regula com a establiments temporals de venda de vi de collita pròpia. Hi ha condicions: el vi ha de procedir de vinyes pròpies o explotades per qui porta el negoci; només es pot servir aquest vi i aigua, acompanyats d’un màxim de tres plats; el local ha d’estar vinculat a l’habitatge, el celler o una altra construcció agrària de la propietat, i només pot obrir mentre dure el vi elaborat allà o durant un màxim de quatre mesos l’any. A canvi, el productor té una cobertura legal i un tràmit relativament senzill per a obrir una via complementària de negoci i vendre directament el seu vi.

Enoturisme: una oportunitat menystinguda, o quasi

Imatge d’un guachinche

Al D*na Fòrum de 2019 ja hi havia qui apuntava que el turisme podia ajudar a mantindre l’activitat agrària: «Es pot viure de l’agricultura, però caldria recuperar la passió i combinar-ho amb altres sectors, potser el turisme» (Ovidi Mas, productor de pansa, Llíber). Set anys després, cal preguntar-se si aquella combinació ha arribat a quallar o si només continua sent, sobretot, una bona intenció.

En la DAFO, aprofitar l’afluència turística apareix com la segona oportunitat més esmentada. I els projectes de valor afegit i d’enoturisme singular ja es consideren una fortalesa. “S’està treballant molt l’enoturisme, però gens la gestió territorial, i menys des d’un punt de vista comarcal” ens deia un dels testimonis.

Però també hi ha motius per a la preocupació. Alguns entrevistats alerten que el turisme que arriba és «cada vegada de menys qualitat» i que falta una política conjunta, supramunicipal, per a ordenar-lo i gestionar el territori. Una de les respostes és especialment contundent: “Hi ha una política encarada al turisme fàcil, sense cap interés territorial real, també generada pel desinterés institucional”. I no li falta raó: ja hem vist també exemples de certa folklorització innecessària. Aquesta crítica no és nova: el Fòrum de 2019 esmentat ja apuntava en la mateixa direcció des d’un altre sector experiencial: «Cal adaptar el turista a l’experiència, no l’experiència al gust del turista» (Gabriel Quesada, tècnic de turisme, Vinaròs).

La mirada del 2017

L’enoturisme era aleshores, i com a molt, una activitat molt puntual i minoritària. Alguns cellers i cooperatives feien visites o tasts, però no es podia parlar pròpiament d’una oferta enoturística comarcal.

Dos anys després, el 2019 ja estava en marxa “Tasting Life”, el pla director aprovat per Dénia Ciutat Creativa de la Gastronomia, i impulsat des de la ciutat i la xarxa de municipis de la comarca, amb l’objectiu explícit de “reconstruir el sistema agroalimentari de la Marina Alta amb el turisme com a motor i la sostenibilitat com a base”.

La realitat del 2026

D’aquell pla director n’han acabat eixint diverses iniciatives, amb trajectòries ben diferents: el D*na i dues més, de les quals parlarem en l’article següent, El Garrofer i Bancalet.

Quan vam preguntar als responsables de cellers quin pes tenia l’enoturisme en el seu negoci, les respostes van anar des de qui pràcticament no en trau res fins a qui li atribueix un 30% de l’activitat. Per tant, per a alguns ja és una part important del negoci; per a altres continua sent un complement, i n’hi ha que encara ni el compten.

En conjunt, l’enoturisme ha deixat de ser una raresa i comença a tindre pes, encara que no en tots els cellers. La qüestió és què passarà ara que sembla que arranca de debò. Perquè també pot acabar convertit en una altra manera de vendre la Marina Alta com un decorat, sense que el territori ni els qui el treballen en traguen massa profit.

Estem creant enoturisme a partir del vi que tenim, o estem creant experiències turístiques que utilitzen el vi com a excusa?

Ja no es tracta de discutir si val la pena, sinó de veure quin enoturisme volem: un que ajude a mantindre el vi, la vinya i la gent que hi ha darrere, o un que simplement aprofite el nom i el paisatge per pescar entre els nombrosos visitants que ja tenim.

Llarga vida als restaurants saludables: quan menjar sa és l’únic futur viable

Llarga vida als restaurants saludables: quan menjar sa és l’únic futur viable

A mesura que ens endinsem en un segle en què la ciència i la tecnologia prometen allargar l’esperança de vida fins a edats que fins ara no era habitual arribar, s’imposa una pregunta inevitable: Com volem viure eixe temps afegit? La resposta sembla unànime. Amb salut, amb vitalitat i amb el cap clar, lliures de les malalties cardiovasculars o  neurodegeneratives més conegudes o les noves autoimmunes i endocrines que hui condicionen la vellesa. Però aquest anhel xoca frontalment amb el nostre model alimentari. En aquest context de canvi, l’alimentació en general i en particular la restauració es troba en una bifurcació. O s’adapta per continuar sent un pilar sòlid en la salut humana o perdrà sentit una part de la seua essència.

El factor saludable es pressuposa en els aliments de primera mà (no en els ultraprocessats), però des del tercer quart del segle passat les coses han canviat i el que ens posen al plat resulta innocent pensar que és del tot saludable. A casa es pot dur un control, amb molta cura, ja que no és fàcil adquirir productes saludables. Però al restaurant es fa quasi una missió impossible.

D’exemples en sobren per a il·lustrar aquesta realitat: des del pa elaborat amb farines refinades i sense la fermentació adequada, fins a les fritures preparades amb olis de llavors —tots ells altament inflamatoris, quan l’únic oli realment apte i saludable per a fregir és l’oli d’oliva verge extra—, passant per les carns industrials d’animals mal alimentats i ultramedicats, o per verdures carregades de residus químics. Molts d’aquests “aliments” són causants directes de malalties tan habituals com la resistència a la insulina o el fetge gras, una patologia que ja afecta més del 20% de la població als països europeus.

Valorar la salubritat d’un plat en un restaurant és un repte difícil. El joc de colors, la bellesa de la disposició espacial i el sabor es reconeixen a la primera i ens permeten saber si ens agrada o no. En canvi, el factor saludable escapa als sentits: els contaminants que podem ingerir són del tot indetectables per a la vista, l’olfacte i el paladar.

El nostre sistema alimentari depén d’una indústria que ha situat els beneficis econòmics per damunt de la salut col·lectiva. Això ha arraconat els aliments saludables en xicotetes illes de difícil accés, també per a la restauració. Menjar sa no hauria de ser un privilegi, sinó un dret inalienable; la trista realitat, però, és que és una cosa cada volta més complexa d’aconseguir. Quan obrim la carta d’un restaurant, bar o cafeteria ens trobem amb una oferta en la qual no prima la nutrició. Com hem arribat a aquest punt?  Ho analitzaré en un pròxim article, ja que la qüestió requereix una reflexió més complexa.

L’exigència social per una alimentació saludable està en ple auge. Tot i que l’edat i la maduresa solen aportar una perspectiva de més preocupació, les dades estadístiques confirmen que les noves generacions també assumeixen aquesta qüestió amb fermesa. No ens trobem davant d’un fenomen generacional, sinó davant d’un canvi de cultura i de consciència del coneixement que interpel·la de manera transversal tots els actors del sistema alimentari.

En aquest escenari, la restauració té l’obligació de fer un pas endavant. Des de l’alta cuina com a punta de llança fins a la restauració més quotidiana, el sector té el deure de liderar aquesta transició cap a un model basat en criteris estrictament saludables.

La gastronomia del futur serà saludable, conscient i fonamentada en la nutrició real, o senzillament perdrà el dret a anomenar-se així per passar a ser un entreteniment nociu més. El futur de la cuina passa per reconciliar el plaer de menjar amb el respecte per la nostra salut.

L’alta cuina exerceix un paper fonamental a causa del procés d’aspiracionalitat. Quan un xef de reconegut prestigi valida un nou concepte o tendència, el mercat de restauració mitjana l’imita ràpidament. La raó és que els restaurants de preu mitjà aspiren a oferir als seus clients una experiència similar a la de l’alta cuina, però a un preu assequible. En aquest sentit, la repercussió social de l’alta gastronomia és clau, ja que la seua capacitat de lideratge i influència s’estén cap avall, democratitzant propostes i marcant el rumb d’allò que s’acaba consumint de manera majoritària.

La gastronomia no ha de ser només l’art de satisfer el paladar. És, en la seua essència més profunda, l’art de nodrir la vida. Si un plat resulta deliciós a la boca, però és destructiu per al cos o per al cervell, no estem parlant d’alta cuina, sinó d’un plaer purament hedonista i enganyós.
Llarga vida als restaurants saludables!

Redescobrint la varietat: De la moscatell al retorn de la giró

Redescobrint la varietat: De la moscatell al retorn de la giró

Per VICENT TORRES.

  • Quarta entrega de la sèrie de set articles on Vicent Torres analitza, mitjançant una vintena d’entrevistes anònimes, l’evolució, consolidació i reptes pendents del sector vinícola a La Marina Alta

SÈRIE: UNA DÈCADA DE VI A LA MARINA ALTA (2017-2026). De la renaixença a la consolidació?

Capítol 3.

Quan li vam proposar participar en aquest projecte, va dir que sí abans que acabàrem d’explicar-li de què anava. Per això no ens estranya arribar enmig d’un comiat: a Casa Agrícola, a Llíber, un altre equip encara recull cables mentre Pepe Mendoza s’acomiada d’ells amb calma, encaixada llarga i una paraula de més. Ens toca a nosaltres, i no s’hi nota ni un bri de cansament: la mateixa energia, el mateix somriure, com si el dia just començara.

Redescobrint la varietat: De la moscatell al retorn de la giró

Per què la giró ha passat de ser una varietat quasi desconeguda a convertir-se en un símbol? Seria una bona pregunta per a ell, però no la fem: ens cenyim al qüestionari general. Volem que es responga sola. Busquem, més aviat, una resposta col·lectiva. Que ja vindrà! Segur…

Però per arribar fins ací, cal remuntar-se una mica més enllà de la dècada que repassem. Només així podem entendre què hi ha anat aportant cadascun dels protagonistes, segons la seua manera d’entendre el vi i el moment que li ha tocat viure.

El primer pas d’aquest relat el fa Felipe Gutiérrez de la Vega, instal·lat a Xàbia des dels anys setanta, on va aprendre l’ofici. En un temps en què la giró es destinava sobretot a l’autoconsum, mentre que la moscatell s’emprava per a elaborar mistela, com a raïm de taula o per a fer la poca pansa que encara es produïa, ell va apostar per elaborar-ne un vi sec i també va treballar la giró i les elaboracions dolces amb un rigor nou. El 1982 es va traslladar amb la família a Parcent, on encara viuen. Allà va començar a comercialitzar els seus vins, amb un èxit que no tardà a fer-se notar. El 2004, un dels seus dolços va acompanyar les postres al casament de l’actual cap de l’Estat.

Amb els anys, el moscatell sec es va fer habitual, com ho és avui. Arribaven nous elaboradors, i els que ja hi eren incorporaven noves referències. En aquesta mateixa línia, Bahía de Dénia, creat el 2003 per Bodegas Xaló, és ara mateix el gran supervendes entre els moscatells secs de la Marina Alta.

Arribem ací a un altre precursor, orgullós d’haver estat “pioner en elaborar vins brisats a la comarca i al País Valencià, i també en la criança de les varietats autòctones, tant de blancs com de negres, demostrant l’enorme versatilitat del moscatell”. Som al 2013, i ell és Joan Pastor, de Joan de la Casa.

Ja en la dècada que ens ocupa, el 2017, quan es van celebrar els tallers de l’IECMA, Mara Bañó, de Les Freses, sols tenia un vi de moscatell, però no tardaria a ampliar la gamma, experimentant amb aquesta varietat: es va atrevir amb les primeres gerres ad hoc arribades a la Marina Alta, elaborades, per cert, pel ceramista Carles Llarch amb fang dels mateixos bancals on creix el raïm. D’ací naixeria Àmfora, guardonat amb l’or als premis ASPA els anys 2022 i 2026.

Aleshores, la majoria d’elaboradors buscaven l’excel·lència de la moscatell, una varietat enormement terpènica, amb una força que calia domar.

Aida & Luís Vinyaters, a Xaló, van iniciar també el 2020 una línia de vins ancestrals (Pét-Nat), tant de moscatell com de giró, una aposta aleshores també pionera a la comarca.

Les línies han anat canviant, i ara l’experimentació amb blancs ja està més oberta a altres varietats. La moscatell es continua vinificant, però sembla que moltes mirades es dirigeixen sobretot cap a la merseguera —que Manu Guardiola ja incorporava al cupatge dels seus “Els marges”— i a la trepadell. A veure si, per fi, els elaboradors poden deixar d’enginyar-se trucs per esquivar l’obstacle legal que els impedeix escriure “trepadell” a l’etiqueta mentre no entre al plec!

Pel que fa als negres, la giró ja despuntava dins d’aquella tendència a retornar al territori, però ara n’és la reina absoluta. Reproduïm un parell de frases oferides per les persones enquestades que ja ens donen pistes sobre alguns motius: “La giró aguanta millor que altres la sequera”; “Els vins de la Mediterrània sí que poden ser una aposta real, de valor i interés, pel canvi climàtic”.

Redescobrint la varietat: De la moscatell al retorn de la giró

Ho anunciava el titular d’una notícia d’octubre de 2018, a Alicante Plaza: “Bodegas Mendoza alquila la finca ‘Abargues’ de Llíber para producir la variedad ‘giró’ de alta gama”. Ara podem explicar el que ha passat, però és just el que ací ja s’anunciava. Pepe ha convertit Casa Agrícola en el seu projecte personal, posant-hi tot el seu saber fer -i també el seu saber vendre, que no és menys important-. Vuit anys després, quan els demanem que facen balanç de la dècada, molts dels enquestats ho resumeixen d’una manera semblant: “Renaixença d’una revolució, encara incipient, recolzada per l’arribada de Pepe Mendoza, i seguida per altres elaboradors”. Més encara, el mateix Pepe ens ho digué clarament: “Dignificar la giró ha estat el símbol del meu projecte”. I vist des d’avui, l’aterrada al Pla de Llíber d’algú ja tan ben avalat per la fama aconseguida amb anys de feina i èxits al celler familiar era normal que causés expectació. Pepe ha anat fent la seua, aprenent també de la varietat i trobant els millors exemplars, amb els quals catapultar els vins fets amb ella a unes puntuacions de la crítica especialitzada mai vistes a la comarca per a vins secs, i menys encara negres.

Ara la pregunta seria… On estava la giró, per haver-la hagut de redescobrir? Una part de l’explicació és que els vins que se n’obtenen encaixen bé amb el que busca actualment el mercat. Però hi ha una altra qüestió: durant molt de temps, la giró ha quedat a l’ombra de la garnatxa. De fet, encara no està reconeguda pel plec de condicions de la Denominació d’Origen (DO) Vinos de Alicante, tot i que sembla que tants èxits ja han fet moure fitxa a l’administració.

Recentment, l’11 de setembre es va publicar al DOGV la resolució de 9 de setembre de 2026, de la Direcció General de Política Agrària Comuna, per la qual s’inclouen quatre novetats en la classificació de varietats de raïm de vinificació autoritzades: les negres rojal, arcos i giró, i la blanca trepadell. El pas següent és que el Consell Regulador en propose la modificació del plec de condicions de la DO per incloure-les. Però anem un poc més arrere per entendre aquesta anomalia administrativa, perquè ve de lluny. La giró ja apareix a l’ordre d’1 d’agost de 1979 del Ministeri d’Agricultura, que reglamentava l’ús de les indicacions de qualitat, edat i criança dels vins. Allà hi figuraven nou termes municipals de la nostra comarca ja com a entitat vitivinícola pròpia, diferenciada de la demarcació d’Alacant, sota el nom “Llíber-Jávea”, amb la garnatxa, la monestrell i la merseguera com a varietats recomanades, i la moscatell com a complementària. La gironet (diminutiu de giró, pel qual també se la coneix), però, només apareixia adscrita a l’altra zona de la demarcació, l’anomenada “de Beniarrés”, ací sí diferenciada i amb el seu nom. Fa quaranta-set anys.

Amb el temps, molts dels territoris vitivinícoles que hi figuraven a l’ordre, o que s’hi van incorporar en actualitzacions posteriors, han acabat comptant amb una DO pròpia, d’acord amb les seues característiques territorials. La nostra, no: engolida per una demarcació provincial que ha acabat imposant el mapa polític sobre el físic, difuminant les diferències de sòls, climes i varietats que defineixen els territoris vitivinícoles. I víctima d’aquesta mateixa uniformització, la giró no ha figurat mai en cap plec de la DO amb nom propi. Hi era i s’admetia, però quedava emparada sota la denominació de garnatxa, amb la qual sembla que té una proximitat genètica. Quaranta-set anys perquè l’administració reconega el que ja sabia el 1979. En època de varietats famoses, un nom com la garnatxa també podia ser un bon argument comercial. Però molts elaboradors, mentrestant, mai han deixat de nomenar-la com a giró. Més especialment des que el sector ha tornat a fixar-se en les rareses locals, defugint les propostes més generalistes.

I el nom importa: ja hi ha qui reclama la giró des de fora de la comarca. Fa unes setmanes, corria per la xarxa un vídeo on una elaboradora del Vinalopó celebrava un premi guanyat amb una varietat que presentava com a pròpia de la seua terra: la giró. No tenim coneixements d’ampelografia, i l’origen de la varietat sembla que encara no s’ha pogut demostrar amb exactitud; però la hipòtesi més estesa la fa arribar a la Marina Alta amb la repoblació mallorquina, que no baixà tant al sud. Siga com siga, pensem que el cas exemplifica bé el que passa quan no es reivindica amb prou força el que és propi: que qualsevol pot fer-ne bandera.

La mirada del 2017

La moscatell manava, sense discussió; la giró començava a fer-se sentir amb veu pròpia, i les varietats forasteres perdien interés. Un parell d’anys més tard, el D*na Fòrum de 2019 parlava d’estar assistint a “una explosió de productors que elaboren vins amb varietats tradicionals, amb tradició, com a expressió d’un territori i amb l’excel·lència com a meta”.

Però encara hi havia ferida oberta. El 2010 Gutiérrez de la Vega, aleshores l’elaborador de referència de la comarca, havia abandonat la DO per divergències amb el Consell Regulador, i el colp es va notar a tot el sector. El soroll encara durava: entre els elaboradors i altres agents hi havia molta gent combativa amb la DO. Ja explicàvem alguns moviments al capítol anterior.

La realitat del 2026

El discurs varietal ha passat de l’hegemonia de la moscatell al lideratge de la giró, amb l’exploració de varietats blanques, alguna encara fora del plec de la DO. La giró ha afermat el seu paper, però conviu amb totes elles.

La moscatell, però, continua ben viva, amb productes consolidats i altres que van fent-se lloc. Joan de la Casa ha incorporat un ancestral, com ja havien fet Aida & Luís, i ha completat la gamma amb un vi de pas per gerra, com Les Freses. A Casa Agrícola, per la seua banda, a més del brisat que els acompanya des de l’inici —com tenia Joan de la Casa—, elaboren rareses de tirada curta, com ara un vel de flor, en la línia del de criança biològica que té també Gutiérrez de la Vega. Tots aprenen de tots. Això és el que compta.

La DO comença a obrir-se a determinats postulats, encara que siga per no quedar-se enrere. Però recuperar, redescobrir… significa també no renunciar a la identitat d’una comarca que en té, i molta, i que dins de la DO es dilueix massa fàcilment. La bel·ligerància d’aleshores, això sí, avui ja es du amb un perfil molt més baix.

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

ENTREVISTA PER ALFRED MARTÍNEZ.

Cuina amb arrels és un concepte que uneix la gastronomia tradicional, el producte de proximitat i la memòria cultura. Quan parlem de cuina amb arrels des de la perspectiva de la identitat, aquella que es transmet de generació en generació a Vicent Mengual (1982) li brillen els ulls. Els seus plats són un vincle directe amb el paisatge que ens envolta i estan a cavall entre la tradició més pura i la llibertat de jugar amb subtilesa amb els ingredients del patrimoni gastronòmic de la Marina. Unes voltes són fidels al receptari tradicional com el blat picat i altres són intrigants perquè ens costarà reconéixer els ingredients que es combinen amb certa profusió, no excessiva, com l’amanida de carabassa. En tot cas sempre són fidels al  producte de proximitat i als cicles de la natura.

-No fa massa que heu obert

-El 17 de juliol i vàrem començar amb dues setmanes de reserves i tot ha anat a un ritme elevat. Sense parar, féiem jornades enormes, esgotadores. Ens va prendre de sorpresa. Ara ho tenim més controlat. Tanquem dos dies a la setmana, dimarts i dimecres. Jo vinc els dimecres a fer alguna coseta relaxada i a pastar el pa de massa mare i les coques que fornejarem dijous i divendres.

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

–Com es cou l’inici, l’emprenedoria del negoci?

-Per a mi, aquest lloc té un component molt sentimental; m’evoca la infància. Jo soc d’ací, fill de l’horta, de pare i mare de la terra, criat entre cavallons. El lloc m’agradava, m’evoca la infantesa. Recorde de menut que al local venien les famílies a celebrar, a menjar cous-cous. Jo passava tots els dies per davant per a anar a treballar i la idea no me la llevava del cap. I jo soc inquiet. Mirava aquest espai —amb unes vistes increïbles, el pati, les terrasses — vaig pensar que era un lloc completament desaprofitat.

–L’espai és ampli i lluminós i amb unes vistes meravelloses a la Mediterrània

-El local estava en un moment de desastre absolut. El que vam fer va ser rehabilitar-lo, moblar-lo i donar-li canor per convertir-lo en un espai acollidor on oferir una experiència autèntica.
Té dues terrasses, molt bones vistes, la vall oberta a la mar i es veu Eivissa amb facilitat, té un pàrquing baix. Veia una bona oportunitat per emprendre.

Ho hem anat fent a la nostra manera, un espai per a bar de tota la vida amb una oferta de picadetes com magre amb tomaca, pilotes de putxero, freixura… amb les taules i cadires d’abans i unes fotos evocadores d’una vida passada que no torna. Per una altra banda, el menjador molt espaiós i lluminós, volíem que la gent es sentira còmoda i es relaxara, la vista és la gran protagonista amb la mar al fons.

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Pericana i pa de massa mare

–Com definiu la vostra proposta gastronòmica?

-El nostre objectiu principal és fer un homenatge a la terra, a les nostres mares i àvies, mantenint viva la tradició culinària identitària. No treballem a la carta, tenim un menú diari i un menú llarg per estacions; apostem per la sinceritat i la proximitat. Fem una cuina de producte i de temporada: arrossos, putxero de polp, olleta de blat, corder a la brasa, i plats ben elaborats amb productes locals com les bacoretes a la sal, tomaca de l’hort del meu sogre, el tio Povil, que té noranta anys. Ara a la tardor treballem amb productes com moniatos i carabasses. El que oferim cada dia depén del producte fresc que tenim al rebost. Volem que sorprenga, ens ha de divertir primer a nosaltres.

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Amanida de carabassa amb formatge de tovalló i crema de pinyons i cacaus.

–No tindre carta facilita la viabilitat?

-Exacte, no tindre una carta tancada ens dona molta llibertat, tindre carta ens faria esclaus i ens faria baixar la qualitat. El menú del dia pot variar perfectament d’un dissabte a un diumenge segons què trobem al mercat o ens oferisquen els productors locals. Servim plats de la casa i adaptem el producte perquè el client taste allò que realment és autèntic de la nostra zona, ja siga un entrant marinat, peix de llotja o carns de la comarca com el senglar. Reinventem plats de sempre, la tradició per a nosaltres no és una gàbia, és com una plataforma segura de la qual partir. La cuina nostra està entre la tradició i la visió creativa de l’equip.

-Quina resposta esteu rebent del públic, la gent es pren bé això de no tindre carta?

-La resposta està sent molt bona. La gent valora molt trobar un lloc on es prioritze el producte real, sense artificis, amb opcions tant per a un bon esmorzar de bar com per a un dinar o sopar tranquil a la terrassa gaudint de les vistes. Ensenyem una manera de fer cuina que connecta directament amb la memòria gustativa de la gent. Estem molt agraïts.

-Hi ha demanda de cuina valenciana de temporada?

Jo pense que sí, la gent ens ho demostra, sobretot ho veus quan torna. És per a nosaltres una gran satisfacció.

Tenim un problema que és la uniformitat gastronòmica, es pot menjar molt similar des del cap de la Nau fins a Finisterre, passant per cada regió puguem menjar els mateixos plats. I això és un problema. Contra això, nosaltres fem cuina de territori. En compte de seguir modes, tenim un suquet, una caldereta, però no dones torreznos, perquè són de Sòria, però ací dona el que no poden trobar en un altre lloc. També és com un acte de rebel·lia contra aquestes modes i costums establerts. Com una manera de rebel·lar-se contra la massificació. Fent un paral·lelisme amb el turisme.
Nosaltres estem en la línia de restaurants com Solera, el Racó del Raval o Ca Morera, entre altres.

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Cremós d’ametlla marcona amb formatge de cabra “El de Sereix” i gelat de figa de Pedreguer

–Es perd el coneixent de segles. Hi ha una desconnexió entre les generacions noves i les més majors?

-Sí, hi ha gent de la meua edat i més joves encara més, que no coneixen l’olleta o el putxero de polp, per això fem eixos i altres plats. Mira, el polp sec és molt nostre, deurien tindre’n a molts més llocs. Encara que no li’l pots oferir a tot el món, és un mosset cultural, perquè alguns et diran que està sec, està dur i està salat, però si ho tasten potser si els agrade.

-Es respira nova cuina valenciana. Com es tradueix aquesta vinculació amb la tradició i el producte local a l’hora de proposar plats emblemàtics com els arrossos o la paella?

-La gent sovint arriba buscant plats convencionals i els oferim una paella diferent, un putxero de polp o una olleta de blat. Però, cal comprendre el funcionament del paladar: si ens limitem a menjar sempre el mateix, ens resulta difícil acceptar altres elaboracions. Passa amb la paella: s’ha convertit tant en un estàndard global que moltes voltes el comensal busca allò per costum o per referència cultural, oblidant la gran riquesa de plats de cullera, arrossos caldosos o peixos de la nostra terra que tenim a la Marina.

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Canelons de guatla

–Vols dir que hi ha una mena de zona de confort gastronòmica en el client que visita la zona?

Exactament. Al final, els paladars s’adapten al costum. Si estàs acostumat a una paella comercial o estandarditzada, quan et presenten un rossejat tradicional o un plat de temporada elaborat amb producte de proximitat pur, pot semblar d’entrada un sabor diferent o estrany. Però la nostra feina precisament és defensar aquesta identitat culinària, oferir la paella o l’arròs de temporada, però sense renunciar a la personalitat i a la memòria de les nostres arrels. No podem oferir la paella valenciana sempre, perquè els productes originals s’acaben. Quan venen les faves i les carxofes, eixa és la paella que fem o la de floricol i aladroc.

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Truita melosa de gambeta de Calp

–Parla’ns de l’equip

-L’equip és bàsic. Jo puc portar molts anys d’experiència en cuines i controlar l’organització del treball i les tasques dures, però envoltar-se de gent jove i creativa que aporta idees fresques, com ara Laura Costa a la part de rebosteria, amb elaboracions pròpies i reinterpretades, és el que dona vida al negoci. Al final, la clau és sumar forces.

La meua dona Maria Reme Moll, és l’altra meitat de la direcció i la resta d’equip de cuina i sala són també fantàstiques.

-Has passat de cuiner a empresari, com enfoques el tema?

-La meua dona porta els números i a banda per la part econòmica i financera tinc sort que tinc amics que m’assessoren molt bé, perquè no és el meu fort. Hem tingut molta sort, pensàvem que ens costaria de moure.

-Si hagueres de triar un plat quin triaries

-Per a menjar diàriament no tinc dubtes, un arròs amb fesols i naps, un putxero o una olleta. Per a una ocasió o un moment més especial triaria un cremós d’ametlla marcona o els lloms de senglar.

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Llom de senglar marinat a la brasa amb sopa freda d’escabetx

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Olleta de blat picat

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Bunyols desficaciats

Criteris de Cultura Culinària Valenciana

  1. Carta en valencià: Sí
  2. Vins valencians: 85%
    Proporció de referències del territori sobre el total de la carta de vins.

  3. Cuina tradicional: Fidelitat al receptari

  4. Llegat cultural culinari: 9

Puntuació d’1 a 10
1: Desconnexió total, ús abusiu de modes i ingredients forans innecessaris.
5: Aprovat just. Hi ha intenció local, però es perd entre exotismes.
10: Creativitat i llenguatge culinari 100% arrelat al país i al seu rebost.

Aquests indicadors s’introdueixen com un exercici de transparència per a separar el gra de la palla i oferir la màxima fiabilitat al comensal, evitant l’engany del fals «quilòmetre zero» i el postureig gastronòmic. L’avaluació es centra exclusivament en elements físics, llegibles i tangibles a la taula —la llengua, el celler i l’essència de la recepta—, ja que són fets reals d’identitat que no es poden falsejar amb una simple etiqueta de màrqueting.

CA DESFICACIS
-Carrer Olbis, 1, Benimaurell – La Vall de Laguar
-Tel.- 660 53 32 49

Pin It on Pinterest