• Quarta entrega de la sèrie de set articles on Vicent Torres analitza, mitjançant una vintena d’entrevistes anònimes, l’evolució, consolidació i reptes pendents del sector vinícola a La Marina Alta

SÈRIE: UNA DÈCADA DE VI A LA MARINA ALTA (2017-2026). De la renaixença a la consolidació?

Capítol 3.

Quan li vam proposar participar en aquest projecte, va dir que sí abans que acabàrem d’explicar-li de què anava. Per això no ens estranya arribar enmig d’un comiat: a Casa Agrícola, a Llíber, un altre equip encara recull cables mentre Pepe Mendoza s’acomiada d’ells amb calma, encaixada llarga i una paraula de més. Ens toca a nosaltres, i no s’hi nota ni un bri de cansament: la mateixa energia, el mateix somriure, com si el dia just començara.

Per què la giró ha passat de ser una varietat quasi desconeguda a convertir-se en un símbol? Seria una bona pregunta per a ell, però no la fem: ens cenyim al qüestionari general. Volem que es responga sola. Busquem, més aviat, una resposta col·lectiva. Que ja vindrà! Segur…

Però per arribar fins ací, cal remuntar-se una mica més enllà de la dècada que repassem. Només així podem entendre què hi ha anat aportant cadascun dels protagonistes, segons la seua manera d’entendre el vi i el moment que li ha tocat viure.

El primer pas d’aquest relat el fa Felipe Gutiérrez de la Vega, instal·lat a Xàbia des dels anys setanta, on va aprendre l’ofici. En un temps en què la giró es destinava sobretot a l’autoconsum, mentre que la moscatell s’emprava per a elaborar mistela, com a raïm de taula o per a fer la poca pansa que encara es produïa, ell va apostar per elaborar-ne un vi sec i també va treballar la giró i les elaboracions dolces amb un rigor nou. El 1982 es va traslladar amb la família a Parcent, on encara viuen. Allà va començar a comercialitzar els seus vins, amb un èxit que no tardà a fer-se notar. El 2004, un dels seus dolços va acompanyar les postres al casament de l’actual cap de l’Estat.

Amb els anys, el moscatell sec es va fer habitual, com ho és avui. Arribaven nous elaboradors, i els que ja hi eren incorporaven noves referències. En aquesta mateixa línia, Bahía de Dénia, creat el 2003 per Bodegas Xaló, és ara mateix el gran supervendes entre els moscatells secs de la Marina Alta.

Arribem ací a un altre precursor, orgullós d’haver estat “pioner en elaborar vins brisats a la comarca i al País Valencià, i també en la criança de les varietats autòctones, tant de blancs com de negres, demostrant l’enorme versatilitat del moscatell”. Som al 2013, i ell és Joan Pastor, de Joan de la Casa.

Ja en la dècada que ens ocupa, el 2017, quan es van celebrar els tallers de l’IECMA, Mara Bañó, de Les Freses, sols tenia un vi de moscatell, però no tardaria a ampliar la gamma, experimentant amb aquesta varietat: es va atrevir amb les primeres gerres ad hoc arribades a la Marina Alta, elaborades, per cert, pel ceramista Carles Llarch amb fang dels mateixos bancals on creix el raïm. D’ací naixeria Àmfora, guardonat amb l’or als premis ASPA els anys 2022 i 2026.

Aleshores, la majoria d’elaboradors buscaven l’excel·lència de la moscatell, una varietat enormement terpènica, amb una força que calia domar.

Aida & Luís Vinyaters, a Xaló, van iniciar també el 2020 una línia de vins ancestrals (Pét-Nat), tant de moscatell com de giró, una aposta aleshores també pionera a la comarca.

Les línies han anat canviant, i ara l’experimentació amb blancs ja està més oberta a altres varietats. La moscatell es continua vinificant, però sembla que moltes mirades es dirigeixen sobretot cap a la merseguera —que Manu Guardiola ja incorporava al cupatge dels seus “Els marges”— i a la trepadell. A veure si, per fi, els elaboradors poden deixar d’enginyar-se trucs per esquivar l’obstacle legal que els impedeix escriure “trepadell” a l’etiqueta mentre no entre al plec!

Pel que fa als negres, la giró ja despuntava dins d’aquella tendència a retornar al territori, però ara n’és la reina absoluta. Reproduïm un parell de frases oferides per les persones enquestades que ja ens donen pistes sobre alguns motius: “La giró aguanta millor que altres la sequera”; “Els vins de la Mediterrània sí que poden ser una aposta real, de valor i interés, pel canvi climàtic”.

Ho anunciava el titular d’una notícia d’octubre de 2018, a Alicante Plaza: “Bodegas Mendoza alquila la finca ‘Abargues’ de Llíber para producir la variedad ‘giró’ de alta gama”. Ara podem explicar el que ha passat, però és just el que ací ja s’anunciava. Pepe ha convertit Casa Agrícola en el seu projecte personal, posant-hi tot el seu saber fer -i també el seu saber vendre, que no és menys important-. Vuit anys després, quan els demanem que facen balanç de la dècada, molts dels enquestats ho resumeixen d’una manera semblant: “Renaixença d’una revolució, encara incipient, recolzada per l’arribada de Pepe Mendoza, i seguida per altres elaboradors”. Més encara, el mateix Pepe ens ho digué clarament: “Dignificar la giró ha estat el símbol del meu projecte”. I vist des d’avui, l’aterrada al Pla de Llíber d’algú ja tan ben avalat per la fama aconseguida amb anys de feina i èxits al celler familiar era normal que causés expectació. Pepe ha anat fent la seua, aprenent també de la varietat i trobant els millors exemplars, amb els quals catapultar els vins fets amb ella a unes puntuacions de la crítica especialitzada mai vistes a la comarca per a vins secs, i menys encara negres.

Ara la pregunta seria… On estava la giró, per haver-la hagut de redescobrir? Una part de l’explicació és que els vins que se n’obtenen encaixen bé amb el que busca actualment el mercat. Però hi ha una altra qüestió: durant molt de temps, la giró ha quedat a l’ombra de la garnatxa. De fet, encara no està reconeguda pel plec de condicions de la Denominació d’Origen (DO) Vinos de Alicante, tot i que sembla que tants èxits ja han fet moure fitxa a l’administració.

Recentment, l’11 de setembre es va publicar al DOGV la resolució de 9 de setembre de 2026, de la Direcció General de Política Agrària Comuna, per la qual s’inclouen quatre novetats en la classificació de varietats de raïm de vinificació autoritzades: les negres rojal, arcos i giró, i la blanca trepadell. El pas següent és que el Consell Regulador en propose la modificació del plec de condicions de la DO per incloure-les. Però anem un poc més arrere per entendre aquesta anomalia administrativa, perquè ve de lluny. La giró ja apareix a l’ordre d’1 d’agost de 1979 del Ministeri d’Agricultura, que reglamentava l’ús de les indicacions de qualitat, edat i criança dels vins. Allà hi figuraven nou termes municipals de la nostra comarca ja com a entitat vitivinícola pròpia, diferenciada de la demarcació d’Alacant, sota el nom “Llíber-Jávea”, amb la garnatxa, la monestrell i la merseguera com a varietats recomanades, i la moscatell com a complementària. La gironet (diminutiu de giró, pel qual també se la coneix), però, només apareixia adscrita a l’altra zona de la demarcació, l’anomenada “de Beniarrés”, ací sí diferenciada i amb el seu nom. Fa quaranta-set anys.

Amb el temps, molts dels territoris vitivinícoles que hi figuraven a l’ordre, o que s’hi van incorporar en actualitzacions posteriors, han acabat comptant amb una DO pròpia, d’acord amb les seues característiques territorials. La nostra, no: engolida per una demarcació provincial que ha acabat imposant el mapa polític sobre el físic, difuminant les diferències de sòls, climes i varietats que defineixen els territoris vitivinícoles. I víctima d’aquesta mateixa uniformització, la giró no ha figurat mai en cap plec de la DO amb nom propi. Hi era i s’admetia, però quedava emparada sota la denominació de garnatxa, amb la qual sembla que té una proximitat genètica. Quaranta-set anys perquè l’administració reconega el que ja sabia el 1979. En època de varietats famoses, un nom com la garnatxa també podia ser un bon argument comercial. Però molts elaboradors, mentrestant, mai han deixat de nomenar-la com a giró. Més especialment des que el sector ha tornat a fixar-se en les rareses locals, defugint les propostes més generalistes.

I el nom importa: ja hi ha qui reclama la giró des de fora de la comarca. Fa unes setmanes, corria per la xarxa un vídeo on una elaboradora del Vinalopó celebrava un premi guanyat amb una varietat que presentava com a pròpia de la seua terra: la giró. No tenim coneixements d’ampelografia, i l’origen de la varietat sembla que encara no s’ha pogut demostrar amb exactitud; però la hipòtesi més estesa la fa arribar a la Marina Alta amb la repoblació mallorquina, que no baixà tant al sud. Siga com siga, pensem que el cas exemplifica bé el que passa quan no es reivindica amb prou força el que és propi: que qualsevol pot fer-ne bandera.

La mirada del 2017

La moscatell manava, sense discussió; la giró començava a fer-se sentir amb veu pròpia, i les varietats forasteres perdien interés. Un parell d’anys més tard, el D*na Fòrum de 2019 parlava d’estar assistint a “una explosió de productors que elaboren vins amb varietats tradicionals, amb tradició, com a expressió d’un territori i amb l’excel·lència com a meta”.

Però encara hi havia ferida oberta. El 2010 Gutiérrez de la Vega, aleshores l’elaborador de referència de la comarca, havia abandonat la DO per divergències amb el Consell Regulador, i el colp es va notar a tot el sector. El soroll encara durava: entre els elaboradors i altres agents hi havia molta gent combativa amb la DO. Ja explicàvem alguns moviments al capítol anterior.

La realitat del 2026

El discurs varietal ha passat de l’hegemonia de la moscatell al lideratge de la giró, amb l’exploració de varietats blanques, alguna encara fora del plec de la DO. La giró ha afermat el seu paper, però conviu amb totes elles.

La moscatell, però, continua ben viva, amb productes consolidats i altres que van fent-se lloc. Joan de la Casa ha incorporat un ancestral, com ja havien fet Aida & Luís, i ha completat la gamma amb un vi de pas per gerra, com Les Freses. A Casa Agrícola, per la seua banda, a més del brisat que els acompanya des de l’inici —com tenia Joan de la Casa—, elaboren rareses de tirada curta, com ara un vel de flor, en la línia del de criança biològica que té també Gutiérrez de la Vega. Tots aprenen de tots. Això és el que compta.

La DO comença a obrir-se a determinats postulats, encara que siga per no quedar-se enrere. Però recuperar, redescobrir… significa també no renunciar a la identitat d’una comarca que en té, i molta, i que dins de la DO es dilueix massa fàcilment. La bel·ligerància d’aleshores, això sí, avui ja es du amb un perfil molt més baix.