Llarga vida als restaurants saludables: quan menjar sa és l’únic futur viable

Llarga vida als restaurants saludables: quan menjar sa és l’únic futur viable

A mesura que ens endinsem en un segle en què la ciència i la tecnologia prometen allargar l’esperança de vida fins a edats que fins ara no era habitual arribar, s’imposa una pregunta inevitable: Com volem viure eixe temps afegit? La resposta sembla unànime. Amb salut, amb vitalitat i amb el cap clar, lliures de les malalties cardiovasculars o  neurodegeneratives més conegudes o les noves autoimmunes i endocrines que hui condicionen la vellesa. Però aquest anhel xoca frontalment amb el nostre model alimentari. En aquest context de canvi, l’alimentació en general i en particular la restauració es troba en una bifurcació. O s’adapta per continuar sent un pilar sòlid en la salut humana o perdrà sentit una part de la seua essència.

El factor saludable es pressuposa en els aliments de primera mà (no en els ultraprocessats), però des del tercer quart del segle passat les coses han canviat i el que ens posen al plat resulta innocent pensar que és del tot saludable. A casa es pot dur un control, amb molta cura, ja que no és fàcil adquirir productes saludables. Però al restaurant es fa quasi una missió impossible.

D’exemples en sobren per a il·lustrar aquesta realitat: des del pa elaborat amb farines refinades i sense la fermentació adequada, fins a les fritures preparades amb olis de llavors —tots ells altament inflamatoris, quan l’únic oli realment apte i saludable per a fregir és l’oli d’oliva verge extra—, passant per les carns industrials d’animals mal alimentats i ultramedicats, o per verdures carregades de residus químics. Molts d’aquests “aliments” són causants directes de malalties tan habituals com la resistència a la insulina o el fetge gras, una patologia que ja afecta més del 20% de la població als països europeus.

Valorar la salubritat d’un plat en un restaurant és un repte difícil. El joc de colors, la bellesa de la disposició espacial i el sabor es reconeixen a la primera i ens permeten saber si ens agrada o no. En canvi, el factor saludable escapa als sentits: els contaminants que podem ingerir són del tot indetectables per a la vista, l’olfacte i el paladar.

El nostre sistema alimentari depén d’una indústria que ha situat els beneficis econòmics per damunt de la salut col·lectiva. Això ha arraconat els aliments saludables en xicotetes illes de difícil accés, també per a la restauració. Menjar sa no hauria de ser un privilegi, sinó un dret inalienable; la trista realitat, però, és que és una cosa cada volta més complexa d’aconseguir. Quan obrim la carta d’un restaurant, bar o cafeteria ens trobem amb una oferta en la qual no prima la nutrició. Com hem arribat a aquest punt?  Ho analitzaré en un pròxim article, ja que la qüestió requereix una reflexió més complexa.

L’exigència social per una alimentació saludable està en ple auge. Tot i que l’edat i la maduresa solen aportar una perspectiva de més preocupació, les dades estadístiques confirmen que les noves generacions també assumeixen aquesta qüestió amb fermesa. No ens trobem davant d’un fenomen generacional, sinó davant d’un canvi de cultura i de consciència del coneixement que interpel·la de manera transversal tots els actors del sistema alimentari.

En aquest escenari, la restauració té l’obligació de fer un pas endavant. Des de l’alta cuina com a punta de llança fins a la restauració més quotidiana, el sector té el deure de liderar aquesta transició cap a un model basat en criteris estrictament saludables.

La gastronomia del futur serà saludable, conscient i fonamentada en la nutrició real, o senzillament perdrà el dret a anomenar-se així per passar a ser un entreteniment nociu més. El futur de la cuina passa per reconciliar el plaer de menjar amb el respecte per la nostra salut.

L’alta cuina exerceix un paper fonamental a causa del procés d’aspiracionalitat. Quan un xef de reconegut prestigi valida un nou concepte o tendència, el mercat de restauració mitjana l’imita ràpidament. La raó és que els restaurants de preu mitjà aspiren a oferir als seus clients una experiència similar a la de l’alta cuina, però a un preu assequible. En aquest sentit, la repercussió social de l’alta gastronomia és clau, ja que la seua capacitat de lideratge i influència s’estén cap avall, democratitzant propostes i marcant el rumb d’allò que s’acaba consumint de manera majoritària.

La gastronomia no ha de ser només l’art de satisfer el paladar. És, en la seua essència més profunda, l’art de nodrir la vida. Si un plat resulta deliciós a la boca, però és destructiu per al cos o per al cervell, no estem parlant d’alta cuina, sinó d’un plaer purament hedonista i enganyós.
Llarga vida als restaurants saludables!

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

ENTREVISTA PER ALFRED MARTÍNEZ.

Cuina amb arrels és un concepte que uneix la gastronomia tradicional, el producte de proximitat i la memòria cultura. Quan parlem de cuina amb arrels des de la perspectiva de la identitat, aquella que es transmet de generació en generació a Vicent Mengual (1982) li brillen els ulls. Els seus plats són un vincle directe amb el paisatge que ens envolta i estan a cavall entre la tradició més pura i la llibertat de jugar amb subtilesa amb els ingredients del patrimoni gastronòmic de la Marina. Unes voltes són fidels al receptari tradicional com el blat picat i altres són intrigants perquè ens costarà reconéixer els ingredients que es combinen amb certa profusió, no excessiva, com l’amanida de carabassa. En tot cas sempre són fidels al  producte de proximitat i als cicles de la natura.

-No fa massa que heu obert

-El 17 de juliol i vàrem començar amb dues setmanes de reserves i tot ha anat a un ritme elevat. Sense parar, féiem jornades enormes, esgotadores. Ens va prendre de sorpresa. Ara ho tenim més controlat. Tanquem dos dies a la setmana, dimarts i dimecres. Jo vinc els dimecres a fer alguna coseta relaxada i a pastar el pa de massa mare i les coques que fornejarem dijous i divendres.

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

–Com es cou l’inici, l’emprenedoria del negoci?

-Per a mi, aquest lloc té un component molt sentimental; m’evoca la infància. Jo soc d’ací, fill de l’horta, de pare i mare de la terra, criat entre cavallons. El lloc m’agradava, m’evoca la infantesa. Recorde de menut que al local venien les famílies a celebrar, a menjar cous-cous. Jo passava tots els dies per davant per a anar a treballar i la idea no me la llevava del cap. I jo soc inquiet. Mirava aquest espai —amb unes vistes increïbles, el pati, les terrasses — vaig pensar que era un lloc completament desaprofitat.

–L’espai és ampli i lluminós i amb unes vistes meravelloses a la Mediterrània

-El local estava en un moment de desastre absolut. El que vam fer va ser rehabilitar-lo, moblar-lo i donar-li canor per convertir-lo en un espai acollidor on oferir una experiència autèntica.
Té dues terrasses, molt bones vistes, la vall oberta a la mar i es veu Eivissa amb facilitat, té un pàrquing baix. Veia una bona oportunitat per emprendre.

Ho hem anat fent a la nostra manera, un espai per a bar de tota la vida amb una oferta de picadetes com magre amb tomaca, pilotes de putxero, freixura… amb les taules i cadires d’abans i unes fotos evocadores d’una vida passada que no torna. Per una altra banda, el menjador molt espaiós i lluminós, volíem que la gent es sentira còmoda i es relaxara, la vista és la gran protagonista amb la mar al fons.

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Pericana i pa de massa mare

–Com definiu la vostra proposta gastronòmica?

-El nostre objectiu principal és fer un homenatge a la terra, a les nostres mares i àvies, mantenint viva la tradició culinària identitària. No treballem a la carta, tenim un menú diari i un menú llarg per estacions; apostem per la sinceritat i la proximitat. Fem una cuina de producte i de temporada: arrossos, putxero de polp, olleta de blat, corder a la brasa, i plats ben elaborats amb productes locals com les bacoretes a la sal, tomaca de l’hort del meu sogre, el tio Povil, que té noranta anys. Ara a la tardor treballem amb productes com moniatos i carabasses. El que oferim cada dia depén del producte fresc que tenim al rebost. Volem que sorprenga, ens ha de divertir primer a nosaltres.

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Amanida de carabassa amb formatge de tovalló i crema de pinyons i cacaus.

–No tindre carta facilita la viabilitat?

-Exacte, no tindre una carta tancada ens dona molta llibertat, tindre carta ens faria esclaus i ens faria baixar la qualitat. El menú del dia pot variar perfectament d’un dissabte a un diumenge segons què trobem al mercat o ens oferisquen els productors locals. Servim plats de la casa i adaptem el producte perquè el client taste allò que realment és autèntic de la nostra zona, ja siga un entrant marinat, peix de llotja o carns de la comarca com el senglar. Reinventem plats de sempre, la tradició per a nosaltres no és una gàbia, és com una plataforma segura de la qual partir. La cuina nostra està entre la tradició i la visió creativa de l’equip.

-Quina resposta esteu rebent del públic, la gent es pren bé això de no tindre carta?

-La resposta està sent molt bona. La gent valora molt trobar un lloc on es prioritze el producte real, sense artificis, amb opcions tant per a un bon esmorzar de bar com per a un dinar o sopar tranquil a la terrassa gaudint de les vistes. Ensenyem una manera de fer cuina que connecta directament amb la memòria gustativa de la gent. Estem molt agraïts.

-Hi ha demanda de cuina valenciana de temporada?

Jo pense que sí, la gent ens ho demostra, sobretot ho veus quan torna. És per a nosaltres una gran satisfacció.

Tenim un problema que és la uniformitat gastronòmica, es pot menjar molt similar des del cap de la Nau fins a Finisterre, passant per cada regió puguem menjar els mateixos plats. I això és un problema. Contra això, nosaltres fem cuina de territori. En compte de seguir modes, tenim un suquet, una caldereta, però no dones torreznos, perquè són de Sòria, però ací dona el que no poden trobar en un altre lloc. També és com un acte de rebel·lia contra aquestes modes i costums establerts. Com una manera de rebel·lar-se contra la massificació. Fent un paral·lelisme amb el turisme.
Nosaltres estem en la línia de restaurants com Solera, el Racó del Raval o Ca Morera, entre altres.

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Cremós d’ametlla marcona amb formatge de cabra “El de Sereix” i gelat de figa de Pedreguer

–Es perd el coneixent de segles. Hi ha una desconnexió entre les generacions noves i les més majors?

-Sí, hi ha gent de la meua edat i més joves encara més, que no coneixen l’olleta o el putxero de polp, per això fem eixos i altres plats. Mira, el polp sec és molt nostre, deurien tindre’n a molts més llocs. Encara que no li’l pots oferir a tot el món, és un mosset cultural, perquè alguns et diran que està sec, està dur i està salat, però si ho tasten potser si els agrade.

-Es respira nova cuina valenciana. Com es tradueix aquesta vinculació amb la tradició i el producte local a l’hora de proposar plats emblemàtics com els arrossos o la paella?

-La gent sovint arriba buscant plats convencionals i els oferim una paella diferent, un putxero de polp o una olleta de blat. Però, cal comprendre el funcionament del paladar: si ens limitem a menjar sempre el mateix, ens resulta difícil acceptar altres elaboracions. Passa amb la paella: s’ha convertit tant en un estàndard global que moltes voltes el comensal busca allò per costum o per referència cultural, oblidant la gran riquesa de plats de cullera, arrossos caldosos o peixos de la nostra terra que tenim a la Marina.

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Canelons de guatla

–Vols dir que hi ha una mena de zona de confort gastronòmica en el client que visita la zona?

Exactament. Al final, els paladars s’adapten al costum. Si estàs acostumat a una paella comercial o estandarditzada, quan et presenten un rossejat tradicional o un plat de temporada elaborat amb producte de proximitat pur, pot semblar d’entrada un sabor diferent o estrany. Però la nostra feina precisament és defensar aquesta identitat culinària, oferir la paella o l’arròs de temporada, però sense renunciar a la personalitat i a la memòria de les nostres arrels. No podem oferir la paella valenciana sempre, perquè els productes originals s’acaben. Quan venen les faves i les carxofes, eixa és la paella que fem o la de floricol i aladroc.

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Truita melosa de gambeta de Calp

–Parla’ns de l’equip

-L’equip és bàsic. Jo puc portar molts anys d’experiència en cuines i controlar l’organització del treball i les tasques dures, però envoltar-se de gent jove i creativa que aporta idees fresques, com ara Laura Costa a la part de rebosteria, amb elaboracions pròpies i reinterpretades, és el que dona vida al negoci. Al final, la clau és sumar forces.

La meua dona Maria Reme Moll, és l’altra meitat de la direcció i la resta d’equip de cuina i sala són també fantàstiques.

-Has passat de cuiner a empresari, com enfoques el tema?

-La meua dona porta els números i a banda per la part econòmica i financera tinc sort que tinc amics que m’assessoren molt bé, perquè no és el meu fort. Hem tingut molta sort, pensàvem que ens costaria de moure.

-Si hagueres de triar un plat quin triaries

-Per a menjar diàriament no tinc dubtes, un arròs amb fesols i naps, un putxero o una olleta. Per a una ocasió o un moment més especial triaria un cremós d’ametlla marcona o els lloms de senglar.

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Llom de senglar marinat a la brasa amb sopa freda d’escabetx

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Olleta de blat picat

Vicent Mengual, Ca Desficacis: cuina amb arrels a la Vall de Laguar

Bunyols desficaciats

Criteris de Cultura Culinària Valenciana

  1. Carta en valencià: Sí
  2. Vins valencians: 85%
    Proporció de referències del territori sobre el total de la carta de vins.

  3. Cuina tradicional: Fidelitat al receptari

  4. Llegat cultural culinari: 9

Puntuació d’1 a 10
1: Desconnexió total, ús abusiu de modes i ingredients forans innecessaris.
5: Aprovat just. Hi ha intenció local, però es perd entre exotismes.
10: Creativitat i llenguatge culinari 100% arrelat al país i al seu rebost.

Aquests indicadors s’introdueixen com un exercici de transparència per a separar el gra de la palla i oferir la màxima fiabilitat al comensal, evitant l’engany del fals «quilòmetre zero» i el postureig gastronòmic. L’avaluació es centra exclusivament en elements físics, llegibles i tangibles a la taula —la llengua, el celler i l’essència de la recepta—, ja que són fets reals d’identitat que no es poden falsejar amb una simple etiqueta de màrqueting.

CA DESFICACIS
-Carrer Olbis, 1, Benimaurell – La Vall de Laguar
-Tel.- 660 53 32 49

Sembrant el present per a collir en el futur: Ecoaltea torna amb més de 40 activitats gratuïtes

Sembrant el present per a collir en el futur: Ecoaltea torna amb més de 40 activitats gratuïtes

La transició cap a una alimentació conscient és la primera llavor per a cultivar un model de vida més respectuós amb l’entorn. Les jornades d’EcoAltea divulguen una evolució necessària que qüestiona l’statu quo. Amb aquesta premissa arranca la 16a edició de la fira, que de l’1 al 25 d’octubre converteix el municipi en un referent d’agroecologia i sostenibilitat. Sota el lema «EcoAltea pel poble», l’Associació EcoAltea, amb el suport de l’Ajuntament, ha dissenyat un programa gratuït de més de 40 activitats per a transformar la societat des de la base.
  • Fins al 25 d’octubre es podrà gaudir de documentals, tallers i
    xarrades d’agroecologia, nutrició, gastronomia i salut

Per a sembrar un futur realment sostenible i trencar amb els models actuals, un dels pilars fonamentals d’enguany és l’educació. La fira s’ha bolcat en els centres educatius per transmetre coneixement a les noves generacions. D’una banda, de l’1 al 8 d’octubre, l’entitat GEA Ambiental s’encarregarà d’impartir el taller «Renaturalitzem el nostre centre» als instituts d’Altea. En paral·lel, del 5 al 20 d’octubre, la tècnica i educadora ambiental Manuela Pizzi recorrerà els col·legis del municipi amb l’activitat «Xicotets gestos, grans canvis», ensenyant als xiquets que el respecte pel planeta naix de les accions quotidianes.

La cuina i l’alimentació vinculada a la salut pren protagonisme i durant els divendres d’octubre (del dia 2 al 23), l’Aula de Cuina acollirà diversos tallers: «La veritat de la terra: de l’horta viva al foc directe» amb Santi Cordón, «Cuina emocional vegetal de tardor» amb Luca del Negro i «Cuina vegetal amb arrels» amb Tania Sanz Pellicer. També s’han programat sessions pràctiques de permacultura sobre el «Bosc comestible» i la «Regeneració de sòls i ecosistemes» als horts urbans d’Altea.

 

A més cada dimecres, del 7 al 21 d’octubre, es projectaran documentals de gran sensibilitat. Destaca la projecció de «Hijos de la Tierra», guardonat amb un Goya al Millor Curt Documental el 2016, així com «Los últimos de la Mejana» i «De Quijotes y semillas», que comptaran amb debats, que prometen ser molt interesants, conduïts pels seus creadors i protagonistes.

Tota aquesta sembra de bones idees culminarà en la gran jornada central del diumenge 25 d’octubre al Centre Juvenil, oberta a tot el poble des de les 10 del matí fins a la nit. L’esdeveniment agruparà més d’una vintena d’activitats per a tota la família, incloent tres taules rodones sobre la terra que habitem, la llar sana i l’aliment ecològic. A més, hi haurà tallers d’intercanvi i extracció de llavors amb Llavors d’ací, artesania, espais de benestar i propostes de creació artística que serviran per tancar la fira juntament amb el concert «Canciones a fuego lento». Un mes dedicat, en definitiva, a cultivar l’avui per a recollir un demà ple de vida.

Mireu-se la programació, no té desperdici. Nota: encara s’està tancant la programació per al dia 25 i es publicarà a la web en uns dies.

Pernil d’ovella de la Marina: alta xarcuteria amb identitat local

Pernil d’ovella de la Marina: alta xarcuteria amb identitat local

Per ALFRED MARTÍNEZ.

Podria semblar un producte innovador, però en realitat és una elaboració de tota la vida nascuda de la necessitat de conservar la carn. «És innovador perquè a la nostra zona s’havia perdut», explica Toni Arabí, de la xarcuteria Ca Curro de Gata de Gorgos.

A més de rescatar una tradició, és un producte altament saludable: la carn prové del ramat de pastura d’Antonio el Granaïno, a la Vall de Gallinera, i s’elabora exclusivament amb sal i espècies. El resultat és una autèntica delicatessen artesana que permet gaudir de la millor gastronomia mentre es contribueix a cuidar el territori.

Toni no amaga la satisfacció que li produeix oferir aquest tipus de productes. Per a ell, no és només qüestió de sabor, sinó de donar suport a un ofici artesanal i enfortir l’entramat socioeconòmic i de salut de la comarca.

Pernil d’ovella de la Marina: alta xarcuteria amb identitat local

 

Ca Curro
Xarcuters Artesans de la Marina
Carrer Signes, 2, Gata de Gorgos
Tel.- 965 75 62 19

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

ENTREVISTA PER ALFRED MARTÍNEZ.
CRÒNICA GASTRONÒMICA PER JÚLIA MARTÍNEZ

Conversem amb José Manuel López, el xef que ha decidit abocar tota la seua experiència en Ca Seko, el seu projecte més personal. Natural de Plasència, on es va formar, va recalar a Dénia amb només 22 anys per a integrar-se en l’equip de Quique Dacosta; una ciutat que el va captivar i on va fer arrels. Després de més de quinze anys al capdavant de Peix i Brases —on va aconseguir la prestigiosa estrella Michelin—, emprén als 50 una nova etapa juntament amb la seua dona, Zoryana Hlovak. En el seu petit local davant del port, la cuina oberta elimina qualsevol barrera, i això permet al comensal ser testimoni directe de l’ofici i l’honestedat del xef només travessa la porta.

-Com acaba un estudiant de cuina de Plasència treballant a Dénia?

-Bé, vaig vindre ací perquè un amic meu que estava de pràctiques amb Quique Dacosta em va cridar perquè necessitaven personal. Ell també és de la meua zona; el meu amic és de Plasència, jo soc de Plasència i Quique és de Jarandilla. Supose que per la connexió de la zona em va cridar per a vindre a treballar.

Quina edat tenies aleshores?

-Tenia 21 gairebé 22 anys. Havia acabat els meus estudis amb 19 o 20 i ja havia estat treballant a La Rioja i a Sant Sebastià.

-Vas estudiar hostaleria?

-Vaig estudiar cuina al meu poble, on hi havia, i continua havent, una escola de cuina. Em vaig ficar allí perquè des de menut m’agradava.

-Sempre vas tindre eixa vocació?

-Sí. El que passa és que fa 25 o 26 anys les escoles de cuina no estaven tan difoses, i menys a Extremadura; seria de les poques que hi havia. A Sant Sebastià sí que hi havia escoles i centres d’FP, però el concepte d’escola professional no era una cosa comuna.

-Entenc. Després d’estudiar, vens ací i comença la teua trajectòria.

-Sí, ací vaig començar a descobrir gran quantitat de sabors desconeguts. Quan vaig vindre fa 28 anys no estava acostumat ni a menjar gamba ni res de l’estil; per a mi eren sabors totalment desconeguts. A poc a poc t’acostumes. A més, amb l’edat, estes coses agraden més.

-Se’t va formant el gust.

-Clar. Després comences a provar coses i se’t va fent el paladar al vi. Quan ja tens el gust educat, t’agrada tot. Amb el menjar passa el mateix. La primera vegada que vaig menjar gamba roja va ser quan Quique Dacosta me’n va donar una a provar i em va paréixer una cosa raríssima.

-Per estar mig crua, supose.

-Exacte, sí, mig crueta. Estaven acabades de coure i encara estaven calentes.

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

-Vas tindre bon mestre.

-Així és. Vaig estar amb Quique quasi cinc anys. Després em vaig dedicar a muntar hotels per a una companyia; vaig estar un any a Múrcia, un altre a Berlín i en altres ciutats encarregant-me de les obertures. Però com que tenia casa ací, sempre volia tornar. No només per la casa, sinó perquè em sentia molt identificat amb la zona.

-Et senties d’ací?

-Totalment. Quasi tot el que vaig aprendre d’alta cuina i de l’àmbit gastronòmic va ser amb Quique. Encara que siga extremeny, les meues arrels culinàries, més enllà dels records d’infància, són d’aquesta zona. És on més he cuinat i amb els productes que més he treballat. Em considere un cuiner de Dénia. Si me n’anara ara al meu poble, hauria de reinterpretar tot el receptari popular que ja tinc assimilat ací.

-Després dels hotels tornes i acabes a Peix i Brases, on has estat uns 15 anys.

-Sí, uns 14 o 15 anys.

-Allí vas continuar ampliant el teu repertori i liderant el projecte.

-Sí. Quan vam arribar a Peix i Brases allò era un rostidor de peix; Tomás ho havia formulat així. Durant els primers anys, tant Zoryana com jo, que vam coincidir en les dates d’entrada, féiem el que ens manaven, no teníem capacitat de gestió. Després vam anar assumint responsabilitats. Va ser un treball dur transformar un assador en un restaurant d’alta cuina. No va ser de la nit al dia; vam anar canviant coses a poc a poc, moltes vegades pel nostre compte i risc i lluitant a contracorrent. Quan vam entrar, hi havia setmanes en què no venia ningú.

«A Dénia vaig començar a descobrir

gran quantitat de sabors desconeguts»

– I heu treballat junts com a parella tot aquest temps?

-Sí. Bé, no vam començar sent parella, ens vam conéixer en la feina i vam acabar junts. Compaginem bé feina i relació, ella es va acostumar a mi i vam decidir que era el millor.

-I ara continueu junts, amb fills, compartint casa i feina. És difícil conciliar?

-No, ho portem bé. Per a molta gent és difícil, però a nosaltres ens va molt bé. Ara que hem començat aquest negoci propi es complica un poc més, però abans ens permetia compaginar molt bé la feina amb la vida personal i els torns.

-A Peix i Brases vas aconseguir l’estrella Michelin el 2021. Hi ha un dubte a l’aire: l’estrella és del restaurant o del cuiner?

-L’estrella se li atorga a l’establiment. Recollir-la, la recullo jo, però es queda en el local. Ara que me n’he anat, l’estrella continua allí. Peix i Brases manté la seua estrella, encara que ara rebran una auditoria per a veure si mantenen els estàndards de qualitat després de la meua marxa.

-Supose que el talent del cuiner deu ser determinant.

-Clar, la personalitat del cuiner influeix.

-I ara busques l’estrella per a Ca Seko?

-Home, agradar-me m’agradaria, però cal ser realistes. Aquest és un local en què, en principi, no estem pensant en això. Ara tinc una faceta més d’empresari i la meua prioritat és satisfer el client i que tinga ganes de repetir. Els meus estàndards ara són els del client, no els de la Guia Michelin.

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

-Quines diferències hi ha entre els dos conceptes?

-La primera és la proximitat i l’espai. Ací tenim set taules; per a complir altres estàndards n’hauria d’haver menys. Però el menjar és el mateix. Fem el que sabem fer: la matèria primera i la tècnica són les mateixes, no sabem fer hamburgueses amb patates. El que canvia és el tracte; vull un tracte personal. Si ve un veí i vol un peix al forn, li’l faig. Busque eixa proximitat que es perd amb la fredor de certs estàndards.

-Busques que la gent gaudisca sense les barreres que de vegades imposa l’alta cuina.

-Exacte, sense complicacions. Que puguen vindre, demanar a la carta, alguna cosa per a picar i un bon vi. I si volen un menú degustació de nivell, també el tenen. No estem “jugant” a aconseguir l’estrella, no la busquem activament. Entrar en la Guia Michelin ja és un èxit, però l’estrella depén de factors que no controlem. El més difícil és aconseguir-la la primera vegada; mantindre-la és simplement continuar fent bé el que ja saps fer.

-Mantens eixe producte de luxe que et caracteritzava en la teua etapa anterior?

-Sí, però vull que tinga sentit. No vull vendre una cosa cara només per a poder cobrar més. Per exemple, a mi uns cigrons em surten igual de bons amb gamba roja i bacallà que amb llagosta. Si la llagosta no aporta res excepcional al plat, preferisc fer-la a la brasa a banda. Es tracta de valorar el producte en la seua justa mesura per a no aclaparar el client amb el tiquet mitjà. Vull que el restaurant funcione cada dia.

-Quin és el tiquet mitjà de Ca Seko?

-Pots menjar per 40 o 50 euros, o anar-te’n als 80 o 90 euros si demanes un menú degustació amb gamba roja, que és el que encareix el tiquet, però és el més icònic de Dénia. Intentem adaptar-nos a cada persona; des del qui mira el preu fins al qui busca un vi i un producte molt concret. No tindrem llaunes de caviar per tindre-les; tindrem coses amb sentit.

-Sorprén veure’t en una cuina tan petita comparada amb la de Peix i Brases. 

L’espai de treball real no és molt menor que el que tenia allí. En les cuines grans treballes per partides; jo allí m’encarregava del peix i tirava la meua feina endavant. Encara que era responsable de tota la cuina, mai he sigut un cuiner que només delega. La diferència és que allí tenia responsables que em cobrien si jo faltava; ací estem només dos i he d’estar jo sempre.

-En la teua cuina destaca molt el peix.

-Sí, i la verdura. La carn no tant perquè estem a Dénia i ací el rebost és la mar i l’horta. Si estiguera a Plasència cuinaria molta carn. Ací tenim carns com el corder guirro o el conill, però el punt fort és el peix, un recurs que cal cuidar i valorar. Alguns peixos no es valoren per desconeixement.

-S’està acabant el rebost mediterrani?

-Cal cuidar-lo perquè gaudisca de bona salut. El concurs de Dénia de gamba roja fomenta el consum de gamba d’una en una, no eixa costum de consumir sis gambes o més; és acostumar-se a gaudir amb poc. És un recurs escàs i també per preu.

També col·laborem amb la Universitat d’Alacant en taules rodones on vam proposar la recuperació dels eriçons, abans tan abundants i ara escassos. Els eriçons autòctons són molt més bons, amb gònades molt més grans i saboroses. Encara que no es puguen consumir, cal recuperar el seu hàbitat.

-Com vas decidir independitzar-te?

-No va ser per diners, perquè a Peix i Brases estava molt bé pagat. Va ser una qüestió de realització personal. Tinc 50 anys i si no emprenia ara, ja no ho faria. No volia acabar la meua carrera preguntant-me per què no ho vaig intentar.

-Hi havia com una demanda perquè ho feres per part del teu públic.

-Sí, molta gent m’ho comentava i la veritat és que en tenia ganes.

-Com han sigut estos primers mesos?

-Portem dos mesos i mig, encara que sembla que en portem un any. Em sent molt assentat i l’acollida ha sigut molt bona. No omplim tots cada dia, però els caps de setmana i ponts treballem molt bé. No em puc queixar; molts negocis tarden mesos a arrancar i nosaltres hem funcionat sols des del primer dia gràcies al fet que els clients ja ens coneixien.

-Ha ajudat el boca-orella?

-Molt. No hem fet publicitat ni xarxes socials perquè no podíem permetre-ho, però la gent que ens coneix ha vingut a veure’ns. Preferisc que el negoci cresca de forma orgànica. El local estava mig muntat i el propietari em va donar moltes facilitats; de fet, tinc un acord de col·laboració amb ell per a vendre els seus vins, Bodegas Zapata de Ribera del Duero, vins molt bons distingits per la medalla de Gran Or de Verema en el concurs Newine 2025. L’experiència d’estos anys a Dénia és el que ens ha permés arribar a aquest punt. La restauració hui en dia és molt difícil: o eres molt petit i independent o eres una gran corporació. Si no, és quasi impossible emprendre per la inversió que requereix.

-Se’t veu molt conscient amb la gestió del negoci.

-Sempre ho he sigut, fins i tot treballant per a altres. Cal estar molt damunt dels números. Conec molta gent que s’ha llançat a inversions enormes sense un pla de negoci, confiant només en el seu talent, i això és un risc. Hi ha molts altres factors a banda de la cuina perquè un restaurant funcione.

-Què tal la carta de vins?

-Jo diria que interessant. Intentem tindre dues facetes: vins menys coneguts, però de gran qualitat perquè la gent no bega sempre el mateix, i després marques consolidades per a un altre tipus de públic. Vins valencians i de la resta del país. Anirem fent-la créixer a poc a poc.

-Com sorgeix el nom del restaurant?

-“Ca” de casa en valencià, i “Seko” és el malnom que té la meua família a Plasència. El vam posar amb “k” per fer referència al ciríl·lic, de l’ucraïnés que es parla en la terra natal de Zoryana.

-Per a quan la carta en valencià?

-D’ací a poc la tindrem. Amb les presses de l’obertura se’t ve tot damunt i penses a escriure-ho tot bé, però amb la IA ho tenim solucionat.

CRÒNICA GASTRONÒMICA

Dinar a Ca Seko és retrobar-se amb l’essència marina. Una cuina de gestos nobles on el territori mana i la tècnica tracta bé el producte sense disfressar-lo.

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

Ostres en escabetx i espàrrecs verds: Un escabetx subtil i molt fi.

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

Titaina de ventresca, ceba en vinagre i pinyons:  La tonyina amb el greix que toca i el contrapunt fresc del coriandre.

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

Gaspatxo amb gambes, raïm marí, pésols i maduixa: Un glop de frescor i dolçor agraïda. L’alga raïm una curiositat interesant.

Intensitat mar i muntanya

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

Caneló de clotxina amb salsa de formatge d’ovella: Espectacular. Un farcit increïble on el suc de pollastre i el marisc harmonitzen amb un joc perfecte.

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

Morro de porc amb polpet i arròs unflat: És, potser, junt al caneló de clòtxina, els dos plats que més em van agradar.

La carn del porc melosa, un caldo profund, l’arròs unflat donant el contrapunt de textura i un polpet impecable, cuit amb precisió: torraet per fora i amb eixa ànima un punt crua per dins que ens parla del respecte pel producte.

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

Polp sec a la flama: perfecta execució amb l’oli de Tossut.

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

Niguiri d’aladroc amb arròs de botifarra de ceba. Bona adaptació de cuina japonesa al gust valencià. El peix flamejat a una cara i l’arròs al punt.

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

Mollet de roca  a la brasa: la carn del peix al punt perfecte, cruixent la pell amb aroma de carbó, acompanyat de la seua pròpia meunière feta de les espines. la carxofa i el tomacat excel·lents. La tempura del fetge i l’ou del peix arrodoneixen una execució magistral.

Els postres: L’equilibri final

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

Kombutxa de maduixa, refrescant per netejar la boca.

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

Melassa de xocolata blanca, vainilla i fruites roges: Equilibrat, gens pesat, on el ruibarbre posa la nota de distinció.

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

I per a acabar, uns petits mossets dolços, joies visuals, de dreta a esquerre: cupcake de speculoos, coco/avellana/xoco blanc, macaró red velvet.

José Manuel López, referent de la gastronomia en la Marina Alta, emprén vol propi amb Ca Seko

La carta de vins compta amb vins valencians i de tot el país, xampanys, corpinats i caves. A més amb vins sense alcohol.

CA SEKO
Pl Oculista Buigues, 3, Dénia
Telèfon: 620 52 75 94
Web: www.restaurantecaseko.com

Pin It on Pinterest