Entaulats de nou, en esta jornada de Taula Parada, el col·lectiu creat per conversar sobre gastronomia, es va reunir per a reflexionar sobre el futur de la nostra pesca. Entre els protagonistes, dos convidats: el doctor en Biologia Marina Joan Baptista Company, i el pescador de Xàbia Amadeu Ros. A més, en esta tertúlia van estar també alguns dels habitual de Taula Parada: Miguel Ángel Civera, biòleg especialista en el medi marí; Alfred Martínez, divulgador gastronòmic, i el cuiner Pep Romany.

Però, abans d’entrar en matèria, coneguem millor els convidats. Joan Baptista Company és corresponsable del Departament de Recursos Marins Renovables de l’Institut de Ciències del Mar. És responsable, davant del Ministeri d’Agricultura i Pesca, de la coordinació de la subzona mediterrània GSA 6, que s’emmarca dins de la Política Pesquera Comú d’Europa.

Implicat en el sector pesquer, treballa colze a colza amb pescadors com Amadeu Ros, l’altre convidat, aportant els coneixements del món científic a l’experiència de qui ha fet durant anys un ofici i que sap que, si on cuidem el nostre mar, s’acabarà la pesquera i amb ella l’ofici de pescador.

“Comença la tertúlia”

-Pep Romany: És sostenible la indústria pesquera al Mediterrani? Podrem pescar en un futur?

-Joan Baptista Company: Tota indústria necessita un tipus de regulació, sobretot les que es componen d’éssers vius, és a dir, que tenen vida pròpia. La regulació serveix per a fer una bona explotació i no una sobreexplotació.

-Miguel Ángel Civera: El tema s’ha d’abordar des de diferents vessants, cal tindre una visió global. Hi ha diferents sectors implicats directament, la pesca, el comerç, la restauració, la investigació científica i més.

-P. Romany: Cal regular, és evident, i si ho deixem en mans de les administracions és difícil que avance. La cosa que millor regula el mercat és el preu, si volem regular, cal regular el preu. Per exemple, la sèpia mediterrània és exquisida, de sabor millor que les altres sèpies, caldria diferenciar-la i que tinga millor preu. Si és millor que les altres sèpies anirà més cara i sols la tindran alguns bars.

S’hauria de canviar el sistema de la subhasta, perquè ara és una ganga per als comparadors i és una manera d’acabar el peix del Mediterrani.

-Amadeu Ros: El preu en la subhasta influeix, regula les ganes de comprar i les ganes de vendre, però el mariner que vol vendre no té la possibilitat d’oferir un preu mínim digne.

-P. Romany Com les subhastes d’art que ixen d’un mínim.

-A. Ros: Exactament, un preu mínim digne i a partir d’ací començar a licitar.

B. Company: Sempre ho he pensat, però no s’ha tractat mai. Jo pense que ningú s’atreveix a tocar el tema, però ací i a tot arreu. Hi ha una necessitat, cada dia has de traure la màxima quantitat de peix de la mar i després està la necessitat de traure-se’l de damunt, al preu que siga, perquè no pots mantindre el peix per a demà. I l’endemà torna a començar el cicle.

P. Romany: Sí, però estem parlant del fet de què hui tenim tecnologia per fer-ho possible, tenim abatedors de temperatura per tractar tot el peix que sobra cada dia i conservar-lo amb qualitat. No cal  congelar en principi, els abatedors són perfectes per a la conservació òptima. Per què als pòsits no hi ha unes càmeres i uns bons abatedors de forma que es puga regular?

B. Company: Això està passant a Palamós, això ho coneixes tu millor, Amadeu, enguany estan agafant gamba, és un bon any de gamba, vol dir que les mesures que hem pres sobre la gamba van bé. Per exemple han agafat 80 quilos de gamba de sisena o cinquena. I que fan els restaurants? La congelen i tenen gamba a huit, nou, 10 euros el quilo perquè han estat traient una barbaritat de gamba i els restaurants tenen gambeta d’aquesta per a tot l’any. Però la confraria hauria de tindre-ho present i dir: una part d’aquesta gamba la congele jo i sóc l’amo de la comercialització, i el negoci el fa la Confraria.

P. Romany: El secret és l’abatedor de temperatura, perquè permet tindre gamba fresca del dia.

Les confraries, les cooperatives i els oligopolis

B. Company: S’ha de mirar a les grans cooperatives que queden a aquest país. Les confraries són una espècie de cooperatives. No són cooperatives, però tenen un funcionament en part cooperatiu i en part un individual. El secretari, o el patró més, d’una confraria, té el poder de canviar les coses, al costat dels pescadors, perquè no funciona com una empresa en la qual mana el patró.

El sistema sociocultural de la subhasta és difícil de canviar; com que, més o menys, ha funcionat fins ara, canviar-lo costa molt, però jo crec que va sent hora de repensar-ho. Això està claríssim, si volem seguir al mercat, seguir pescant i guanyant diners i posant un producte de primera en el mercat ho hem de repensar, repensem-nos.

M.A. Civera:  Això es va proposar en Palamós l’any 2000 i que fóra la confraria qui regulara la subhasta. Fa 24 anys, i no va prosperar, hi havia una possibilitat de debat encara i han passat 24 anys.

B. Company:  Si fa 20 anys el debat era abordable, però ara la majoria de gent, són majors i estan pensant en la jubilació.

P. Romany: Perquè no hi ha preus justos.

M.A. Civera:  Has de pensar que podem caure en el que ha passat amb la tonyina i ho hem de posar a un costat de la balança. Va haver-hi un moment que hi havia una sobre explotació de tonyina i es creà un organisme supranacional, l’ICAT,  integrat per investigadors, pescadors i altres, i tot ha quedat en què s’ha constituït un monopoli privat o un oligopoli global. Aquestes empreses ara contracten a pescadors per a què facen les captures. Pocs poden pescar tonyina, ara contracten a les barques amb permís de captura per a portar les tonyines a Balfegó per al seu engreixament.

B. Company: Balfegó és com una granja, se li pot dir factoria, millor granja d’engreixament, no és de cicle tancat perquè no naixen els animals allí, sinó que es capturen ja grans i els porten a la granja, allí els alimenten.

Alfred Martínez:  I es mantenen sans amb antibiòtics, supose. I què mengen?

P. Romany: Hi ha molta opacitat. Unes empreses fan els aliments, però són completament opaques, almenys jo no ho he pogut esbrinar.

A. Ros: Les tonyines que arriben a la granja d’engreixament de Balfegó, a l’Ametlla de Mar, Tarragona, són les d’un pes mitjà de 150 quilos. Són peixos que tota la seua vida han sigut salvatges. Els pesquen i els passen vius dins de les gàbies, i els alimenten amb peix blau fins que els sacrifiquen en menys d’un any.

A. Martínez: Ángel León, el cuiner, diu que estem en un temps estrany, on els peixos mengen pollastres i els pollastres peixos.

A. Ros: Sobre els monopolis, a mi m’agradaria fer-vos vore el perill que tenim en la pesca artesanal, igual que ara ha passat amb la tonyina, que ha caigut en un gran oligopoli contractat per dues o tres empreses, ens podem vore en què el calador d’arrossegament el Mediterrani s’ha quedat sense barques, els pòsits poden haver desaparegut perquè no hi ha mariners. Però s’ha quedat un calador d’arrossegament sanejat, meravellós i productiu, que es quedaria sense tocar-lo ningú i pot vindre un gran fons d’inversió i dir-li a Europa: mira, totes aquestes llicències que abans pescaven els mariners al Mediterrani, jo te les compre per un preu i el gran fons d’inversió agafarà les barques, contractarà els seus tripulants d’Àfrica o d’Àsia a preu d’esclaus, pescarà el peix i el comercialitzarà a la comarca i a tot l’estat espanyol, però ací els mariners del País Valencià no es quedaran ni un euro.

A. Martínez: Tendeix a què passe això igual, que s’ha fet l’oligopoli de la tonyina.

B. Company: Jo crec que si, hem de lluitar perquè no passe.

A. Martínez: Però com lluitem? El que està clar que si no es fa negoci, si no es guanyen diners el sector desapareix.

Vaig estar fa uns mesos a Calp, en una jornada per promocionar el producte de llotja de Calp. Tenen una gamba blanca que sembla ser fruit d’una vegetació privilegiada, unes herbes de pastura que a la gamba li agraden molt i n’agarren moltíssima. Un dels objectius de les jornades fomentar que els restaurants de Calp compraren tant la gamba com la resta de productes, que són de moltíssima qualitat. La cosa és que són pocs els restaurants que compren la gamba blanca i la resta de gamba, la que sobra, una tona diària, se’n va cap a Alcantarilla i d’allí a Madrid i es ven com a gamba de Huelva.

El tema dona per a pensar. Una possible solució, crec jo, la primera que em va vindre al cap, va ser fer una marca que li aporte valor. Jo faria una marca per a tota la Marina.

B. Company: Ací tornem a tindre l’evidència, hi ha una falta de regulació pròpia, de la confraria o de la barca. Per què porten una tona de gamba blanca si no està eixint? No la pesques, deixa-la al mar o bé si la traus, la congeles. Hem de canviar de pensament total.

A. Martínez: És difícil canviar eixa filosofia, ací sempre s’ha anat “arrapa qui puga més” i s’hauria de regular des de la intel·ligència.

A. Ros:  Tota la vida ha sigut així, però ara hem de canviar eixe pensament. Hui tenim l’ajuda de científics, anem aprofitar-la.

A. Martínez: La iniciativa deuria eixir de la societat civil

B. Company: Per mi és un producte d’alta qualitat gastronòmica, molt més  saludable que algunes carns. Que hi ha carn que està ben tractada, jo no dic que no, però n’hi ha molta que té la seua hormona, el seu antibiòtic i les vacunes com a mínim, després del pinso.

 La contaminació i el canvi climàtic a la mar

A. Martínez: El peix conté els metalls pesants? El mar està molt contaminat?

B. Company: La contaminació ha anat disminuint, igual que a la terra, al segle passat s’usava el DDT i es matava flora i fauna, cada vegada es cuida més el tema. No es pot comparar l’estat actual al dels anys 70, 80 o 90. En 20 anys s’ha recuperat tot al deixar d’usar-los, el DDT i altres, el mar els ha diluït.

La contaminació del mar no és comparable en absolut a la de la terra. Aquesta verbositat que agafem aquestes frases com “el Mediterranio se muere” que deia Greenpeace, és molt exagerada.

A. Ros: Als anys 70 Greenpeace Espanya, ja deia que el “Mediterráneo se muere”.

B. Company: També deien que s’extingia el lluç, es deia quan jo vaig començar la meua carrera, als anys noranta i en 30 anys no s’ha extingit el lluç. És veritat que a primeries dels anys dos mil va haver-hi un punt d’inflexió.

A. Ros: Precisament el 2008 va ser l’any d’inflexió en què unes espècies van desaparèixer i unes altres van proliferar. Per exemple, abans de 2008 gamba blanca se’n pescava, només un grapat al cap del dia. És a partir de 2008 quan la línia de pujada de població de gamba blanca se’n va cap amunt.

A. Martínez: Per quin motiu ocorre això?

B. Company: La resposta és climàtica, li diem el trànsit,  va haver-hi una gran entrada d’aigua de l’est, una formació d’aigua densa. Va haver-hi una barreja brutal com feia molts anys que no passava. Hi ha intercanvi de masses que venen i entren per aquí i després se’n van per Gibraltar.  Aquests canvis d’aigües fan canvis faunístics. Hi ha canvis de temperatura i de distribució de fauna, la gamba blanca, al cranc blau, el bacallaret o la màira. Són canvis que també els estem veient a la fauna terrestre.

M.A. Civera: Hi ha diferents aigües, superficials, intermèdies, profundes, etc.  Amb diferents característiques, això és determinant. Els canvis són cíclics. A la terra seria comparable a les sequeres.

B Company: La influència pot ser tròfica en aquest cas, els científics encara no tenim clar si hi ha un efecte antròpic, però tampoc sabem la importància del canvi climàtic. També estem tot el dia parlant de canvi climàtic i potser no siga la causa.

P. Romany: Hi ha un poc massa d’alarmisme.

B. Company: Arriba un moment en què es converteix en un missatge populista. No vol dir això que nosaltres deixem de vigilar les coses, però que siga una política com quasi bé una religió…

A. Martínez: Torne a fer la pregunta, els peixos del Mediterrani contenen mercuri, metalls pesants i microplàstics?

Company: No hi ha tant com es diu. Sempre hi ha hagut mercuri al mar i metalls pesants. Però no pots menjar sempre tonyina, igual que no pots menjar carn roja. Hi ha més contaminació a la terra que al mar. De tota manera el meu camp no és el de la contaminació.

Romany: Potser hi ha un excés d’alarmisme i això el que fa és llevar-te  instruments de resposta. No estem tot el dia menjat tonyina, que és la que està dalt de la cadena tròfica.

-Aquest és el primer dels dos articles que reflecteixen el debat de TAULA PARADA sobre el futur de la pesca al Mediterrani. La segona entrega es podrà llegir el propera setmana i tractarà sobre l’aprofitament de recursos, les reserves marines, la malla, la viabilitat econòmica per als nostres pescadors, la Roca dels Felius…

-Apunta’t al newsletter de Taula Parada: www.taulaparada.com