PEP ROMANY
Segona entrega de la tertúlia sobre el futur de la nostra pesca que va tindre lloc en l’última sessió de Taula Parada, el col·lectiu comarcal creat per a conversar sobre gastronomia. En aquesta ocasió van participar tres habituals d’aquests debats: Miguel Ángel Civera, biòleg especialista en el medi marí; Alfred Martínez, divulgador gastronòmic, i el cuiner Pep Romany. I dos convidats: el doctor en Biologia Marina Joan Baptista Company i el pescador de Xàbia Amadeu Ros.
Fa uns dies, es vam publicar la primera part, en la qual es van tractar temes d’actualitat com la sostenibilitat de la indústria pesquera al Mediterrani; confraries, cooperatives i oligopolis, o la contaminació i el canvi climàtic a la mar.
Aprofitament de recursos
A. Ros: També està el tema del peix de rebuig, que no és peix de rebuig, és simplement que no té mercat. Per exemple el sorell no es consumeix, ni el bessuguet, i no són roïns.
P. Romany: És un tema cultural.
J.B. Company: Són espècies tan saludables com qualsevol altra. Heu provat a través dels ajuntaments per exemple portar aquest peix a les escoles?
A. Ros: Estem amb això. L’escola Port de Xàbia ha creat una unitat de cuina dirigida a mostrar als escolars els recursos alimentaris que tenim, com cuinar-los, com conservar-los i estem col·laborant cuiners, pescadors i més gent. És un sistema d’ensenyament molt innovador i efectiu.
A. Civera: La cuina i l’art són els elements de desenvolupament de tot el coneixement, de tot el currículum que es dona al col·legi.
P. Romany És un projecte pioner preciós, es fan progressos molt importants.
A. Martínez: Aprenen coses importantíssimes per al futur, com saber parlar en públic o treballar en equip. En aquests aspectes es supera de llarg a l’ensenyament convencional.
P. Romany: La directora és Isabel Moreno i està en Taula Parada. Cal que tot eixe talent que tenim a la comarca estiga interconnectat perquè és que si no és molt dur batallar a soles. A través de la cuina es donen totes les matèries del temari.
J.B. Company: I a més a més els menús estan fent-los amb aquestes espècies que rebutja el mercat?
A. Ros: Estem treballant eixe tema ara. Ja s’han fet alguns avanços importants. Com per exemple cuinar la tremolosa, un peix que no té mercat i se sol tirar a la mar.
A. Civera: Aduriz dia una cosa “és molt curiós que en les escoles estiguen menjat peix de fora i ací estem tirant a la mar el nostre peix”.
Els tancats o reserves són el futur de la pesca
M.A. Civera: Per posar ordre a la conversa, sabem els recursos que tenim, tenim un coneixement cada vegada més profund al voltant de la biologia de les espècies i cada vegada hi ha més col·laboració entre científics i pescadors.
Sabem que s’ha de restaurar i mantindre les cadenes tròfiques. Tenim llocs tancats permanentment i coneixem els bons resultats. També tenim experiència amb el tipus de malles. A Catalunya tenen zones de tancats permanents, el tancat de Roses té deu anys. Ací la proposta de la Comunitat Valenciana són sempre vedats transitoris i això no és efectiu.
Company: Passen tres mesos i després el tornes a xafar, a llaurar i és com si no hagueres fet res, els fons marins no arriben a recuperar-se.
M.A. Civera: Baptista és el coordinador de totes les mesures de l’àrea de gestió de la zona denominada GSA 6, que es correspon amb la subzona geogràfica de la Comissió General de Pesca del Mediterrani (CGPM) que abasta les aigües espanyoles del litoral de Catalunya, Comunitat Valenciana i part de Múrcia. És el que coordinador dels informes científics que van al ministeri i, per tant, que van a Brussel·les i el que està proposant és fer aquests tipus de llocs tancats, de reserves, per a recuperar la fauna i la flora.
A. Ros: En el cas dels Tancats de Catalunya, en la pesca d’arrossegament, és un lloc que estan establidees unes coordenades i que els mariners saben que allí no han d’entrar a arrossegar.
Company: I no entren.
Romany: Es pot navegar?
J.B. Company: Navegar sí, però pescar no.
A. Martínez: Als tancats la rendibilitat que es trau és màxima. Per exemple la producció a Columbretes és enorme i a més els costos de producció són zero.
Des de fa més de 20 anys pense en perquè se li ha donat major extensió a la reserva del Cap de Sant Antoni o perquè no es tanquen les cales i tot l’espai al voltant de l’Illa del Descobridor. Jo interprete que s’han deixat de guanyar molts beneficis per inactivitat.
J.B. Company: Però ací se n’ha fet una que és bonica, la Roca dels Felius.
A. Ros: A les illes Columbretes els científics del IEO, Instituto Español de Oceanografía, no poden comptar les llagostes, perquè resulta que el metre quadrat amb esquer que gasten per a que acudisquen per a comptar-les, perquè no caben de tantes que hi ha.
A. Martínez: els resultats són tan bons que és precís preguntar-se per què no se’n fan més.
J.B. Company: Mira, és com amb la mateixa tonyina. Va arribar un moment que l’espècie estava en perill i en deu anys s’ha recuperat la població de manera importantíssima. El mar és agraït, l’únic que hem de fer és regular-lo.
A. Martínez: Si tan bons resultats dóna i són tantes les espècies que es recuperen i en un número tan important, per què no es fan moltes més reserves i tancats protegits? Tots guanyaríem.
J.B. Company: el mar ens hem posat a regular-lo fa quatre dies, si mirem les costes ara comencem a regular la primera línia, 50 metres.
A. Martínez: I tu que penses? Quant de temps es pot tardar a ampliar la reserva marina del Cap de Sant Antoni? Què es pot tardar a fer una reserva un poquet més gran que produïsca riquesa?
J.B. Company: S’aniran fent reserves, la política d’Europa és eixa. Europa és lenta, però és un poc com un tanc, molt lent, quan decideix una cosa, si hi ha consens, d’allà no la mous.
A. Martínez. I que ens dius dels lobbies de poder?
J.B. Company: Els lobbies estan i estaran. Ara ha arribat el moment de la reglamentació del mar i jo crec que és bo. Aquests primers cinc anys han sigut un poc agressius, perquè han passat més de quaranta anys de no fer res en gestió pesquera i en cinc anys ens hem posat a fer-ho tot. Hem anat tots un poc de cap, els pescadors i els científics.
A. Martínez: Què estem en l’inici, vols dir?
J.B. Company: Si, després d’aquests cinc anys ja comencem a vore resultats, les barques comencen a tindre una estabilitat econòmica. Tenen una perspectiva de futur i és possible que gent jove pense que es pot guanyar bé la vida. Si eren vint barques i ara en són deu, és el que aguanta aquest mar.
A. Ros: Aquest pla ha sigut el pla plurianual de pesca demersal del Mediterrani. És cert que ens ha pressionat molt, ens ha fet deixar de treballar la meitat de l’any i també s’han reduït moltes barques. En estos moments jo opine que el calador de Mediterrani està pujant en productivitat.
J.B. Company: Això és importantíssim i s’ha de dir alt i clar. Ha suposat un sacrifici i ara estem estabilitzats. Ara hem de vore si pot produir més o ens hem de quedar ací i és el que pot produir i amb això hem de jugar.
Guanyar-se la vida pescant a la mar
A. Martínez: Podem dir que els pescadors es poden guanyar bé la vida ara?
J.B. Company: Ara si, potser s’haurà d’ajustar algun detall, però, sobretot, tenim el problema de l’edat de l’envelliment dels professionals. A una certa edat ja no s’assumeixen inversions, però hi ha bones perspectives.
A. Ros: Al País Valencià tenim l’exemple de diversos pòsits, com el de Santa Pola que és un pòsit potentíssim, molt sanejat, que té una flota molt gran. Altres pòsits han anat a menys com el de Sagunt, el de Moraira o El Campello, que es queden sense barques, sense mariners i sense negoci. S’ha de mirar quines coses aprofiten dels pòsits que van bé i quines coses s’han fet mal en els que estan desapareixent.
M.A. Civera: La tendència mundial, europea i nacional és molt de protegir zones, de crear santuaris amb l’objectiu d’arribar a un 30%
J.B. Company: Aquests santuaris com a concepte de regulació i de restauració i els trobe bé, però nosaltres no podem també pretendre impactar tot el planeta.
A. Ros: Jo estic molt d’acord en respectar el 30 % el fons marí o de la superfície marina.
A. Martínez: Fora dels santuaris les pesqueries augmenten al doble, tinc entés.
A. Ros: Es conserva i a la vegada exporta peix a la part de fora del santuari. Jo sóc partidari de protegir i regular el 30%.
La Malla
M.A. Civera: La malla per a la gamba ha de ser de 50 i la menudeta la deixes a la mar que es faça gran. Si pesques amb malla de 50 o 55 et deixen més dies per a pescar.
A. Ros: A Dénia i Xàbia, les barques de bou anem amb una malla quadrada de 40 o 45 mm. que és la legal i estem pensant de posar-la de 50 o 55 per augmentar el filtratge i la talla de la gambeta. La proposta seria començar el gener del 2025.
Mira, els últims anys va haver-hi una baixada de captures, però ara s’ha recuperat. Sempre donaré gràcies a la crisi i a la pujada del preu del gasoil, perque va posar a la flota al seu lloc. Amb les ajudes europees a la renovació de la flota pesquera, al no haver inspeccions, els motors que se instalaven estaven sobredimensionats. Ara els motors són més menuts. Com a resposta a la pujada del gasoil vam reduir potencia i les arts són més menudes i estem gastant un 40% menys de gasoil.
J.B. Company: La reducció de costos és importantíssima.
A. Ros: El mariner sempre en vol més. El 2019 entra una regulació des d’Europa molt exigent i ha sigut una eixida cap avant que ha tingut molt d’èxit.
Les piscifactories i la proposta gastronòmica
P. Romany: Canviant de tema, esteu a favor de les piscifactories?
A. Ros: Els pòsits de la Marina som contraris a les piscifactories per les defecacions, antibiòtics i altres residus que deixen.
J.B. Company: Jo no estic d’acord, però és un tema que ens sobrepassa. Europa ens diu que d’ací a 10 anys menjar un tall de carn serà com menjar caviar. Està sobre la taula l’Animal Help, a ningú ens agrada vore l’abús animal, una gallina amb la pota trencada o aquells camions plens de pollastres. En la mar és igual, exigim salut i benestar animal. El mar igual que la terra, s’han de regular.
A. Martínez: És sa menjar peix de piscifactoria? No tots, però alguns peixos de piscifactoria tenen un nivell organolèptic alt, altres fan gust de pinso, també tenen la seua càrrega d’antibiòtic.
J.B. Company: El restaurador ha de tindre peix a la carta, si no és d’ací salvatge, serà d’allà. La diferència és com en el corder de pastura i el corder estabulat.
P. Romany: Si no tenim peix d’ací, del nostre territori, els restaurants perdrem el 50% de la nostra proposta.
A. Ros: Si respectem la proposta de protegir el 30% de la mar, serà rendible pescar i a més sostenible i sempre tindrem peix d’ací.
La Roca dels Felius i els furtius, l’inexistent Institut Valencià del mar i les dessaladores
J.B. Company: No podem pretendre viure sense fer res. Protegir és necessari.
A. Martínez: A la Comunitat Valenciana com funciona l’Institut del Mar?
A. Ros: La Comunitat Valenciana és l’única de les autonomies costaneres que no té un Institut de la Mar.
J.B. Company: Ho vam intentar amb l’alcalde de Dénia, però al final es va quedar en no res. El Ministeri ens van demanar ajuda, el director era Sergi Tudela, que es va formar a l’ICAT i va lluitar per a què aquest organisme de seguiment i recollida de dades funcionara. Gràcies a les mesures que vam prendre, s’ha recuperat la població de tonyina roja.
J.B. Company: No es pot regular encertadament si no disposem de dades. Quan l’Administració pregunta als científics sobre un tema, si no tenim dades, no sabem què contestar, perquè no tot és blanc o negre, hi ha molts grisos.
Un bon exemple és el de la mesura dels 800 metres de la gamba roja. Abans, fa poc, es podia pescar la gamba fins als 2.000 metres. Les dades ens diuen que només un 3% de les vegades es va a més de 800 metres. Tant l’Administració com els pescadors, amb les dades en la mà, vam prendre la decisió. Ara tenim moltes més gambes. Perquè les deixem criar i fer-se grans.
A. Ros: Les dades d’arrossegament estan registrades en la caixa blava. No hi ha engany.
J.B. Company: Amb la recollida de dades periòdicament hem fet un seguiment pesquer que ens facilita prendre decisions.
A. Martínez: D’on ha de nàixer el fer una iniciativa per augmentar la superfície protegida de la Reserva Marina del Cap de Sant Antoni?
J.B. Company: De la societat civil, dels professionals, la Roca dels Felius és una bona reserva marina i la van fer ells.
A. Ros: La Roca dels Felius va ser una iniciativa de l’IROX (Institut de Recerca Oceanogràfica de Xàbia) i del Pòsit de Xàbia. La Roca és un promontori submergit situat a 4 milles del Cap de la Nau amb una superfície de 48 km2 i a una profunditat d’entre 110 i 60 metres. És una iniciativa del Pòsit de Xàbia, està protegida, però sols teòricament. Els pescadors ho respectem escrupolosament, treballant només tres mesos a l’any, però els pescadors esportius van allí a pescar.
A. Martínez: Van els furtius?
J.B. Company: Als tancats de Catalunya, els esportius els respecten i això ací, Amadeu, ho heu de treballar.
A. Martínez: I què fa falta, que s’active la Guàrdia Civil del Mar?
A. Ros: Jo sóc partidari de la vigilància passiva, no activa. A través de l’AIS (Sistema d’Identificació Automàtica) es pot fer un control prou complet.
P. Romany: Als pobles tots sabem qui són els furtius, però ningú fa res.
A. Martínez: Els furtius menegen diners, pesquen un bon volum i el venen a alguns restauradors.
J.B. Company: Això s’ha de tallar.
P. Romany: L’organisme que regula tot açò és la Conselleria?
A. Ros: Sí, la Conselleria. Jo no he estat mai, però m’han dit que allò és un desert. Dues taules i dos ordinadors i no hi ha ningú amb qui parlar. Si tens algun projecte i l’envies, no contesten. Ara, amb el govern canviat, tampoc es nota la voluntat.
A. Martínez: Canviant de tema, quina opinió teniu de les dessaladores? He escoltat que on s’aboca el salobre sobrant es queden zones que són un desert de vida.
A. Ros: Jo conec la de Xàbia, que aboca al Canal de la Fontana. Prèviament es mescla l’aigua salobre amb l’aigua de la depuradora i es deixa caure en l’altura des de dotze abocadors al llarg dels 500 metres del canal de la Fontana i oxigena l’aigua. S’ha recuperat la fauna i flora, allí es poden vore sepietes, muixó, oradetes, llobarrets, sargs, amploi, polpets… La concentració de sal la va mesurar la UE i es igual a la de la mar. S’ha fet una molt bona gestió.
–Apunta’t al newsletter de Taula Parada: www.taulaparada.com